Banalització i excepció

«No hi ha res més terrible, insultant i depriment que la banalitat»

Txèjov

Perversa per indecent, hi ha una dita oficiosa en la política oficial –la política aparador, la política 'Borgen', la política/espectacle, la política/negoci, la política/poder– que diu que allò que es diu en campanya queda en campanya. I després, sepulcral oblit i eixordador silenci. I en pocs dies, ja s'han escolat totes les varietats banals del fons d'armari de la infàmia. A mentida per minut. Però calma, que queden dies, el marcador de salvatjades és obert i les sentirem encara de molt més grosses. Ens superarem a nosaltres mateixos. One more time.

Mai he combregat amb el cinisme hipòcrita de la dita. Tot el contrari. Sóc incapaç, per decència comuna, d'oblidar les bestieses que es diuen, les bajanades que es perboquen i les vergonyes que es defensen. Siguin les que siguin, les retinc i se'm queden entaforades a la memòria. Les campanyes retraten el pitjor banal i brutal de cadascú. Que Puigdemont és a Brussel·les d'Erasmus, per exemple. Desgraciats que fan preteses gracietes que fan pura pena. Les paraules són armes, en tots els sentits. El llenguatge també humilia i colpeja i veritat i mentida estan fetes de la mateixa pasta –mots, paraules i declinacions. El rigor, en temps de populisme desinformatiu, salta pels aires. Malgrat continuï sent un valor democràtic essencial. «La nostra vida pública és, essencialment, el regne de la mentida, l'autoengany i la insídia» aclareix Riechmann. Show must go on.

De totes les banalitzacions que es criden, les que resulten més irreversibles –en tants sentits– són les que banalitzen realitats doloroses, injustes i colpidores: fets crus, sofriments aliens o retallades antisocials. La primera i més bestial, sense cap mena de dubte i al pòdium de la roïndat mediocre, és la banalització perpètua –continuada, quotidiana i apologètica– de la violència estatal repressiva que està patint aquest poble des de l'u d'octubre – i m'estalvio l'hemeroteca.

La segona banalització, de brutalitat inquisitorial, és cada paràgraf de cada escrit del Tribunal Suprem, quan converteix el pacifisme actiu en «explosió violenta», la mobilització democràtica en sedició i l'urna, en artefacte. Algú els hi hauria d'explicar i detallar què és una «explosió violenta», que seria una comunitat delmada per l'odi i la fractura i que implica que banalitzin la crueltat implícita que tota violència conté. Roben les paraules, les esgoten i les segresten senceres. Per provar de disciplinar-nos en la garrotada d'un subtext constitucional d'imposició i inquisició: ordre o ordre. O guanyem nosaltres o guanyem nosaltres. Via por, rutina d'Estat, i poca cosa més. Banalitzant l'exili, la presó o les peticions de 30 anys de presó amb qui volen engarjolar la raó democràtica de la llibertat política catalana. «Abandoneu tota esperança» posa a l'Arc del Triomf de la Impunitat del règim del 78.

Tercera banalitat al mostrari del bestiari. Cada cop que Albiol aterreix el plasma i la neurona etzibant que s'ha d'acabar «amb el terror i l'odi als carrers» se n'està en fotent de cada perseguit en qualsevol racó del món, des de la seva plàcida llibertat de combinar, sense despentinar-se, crides a la conciliació amb crits a la persecució. Que va arrencar la campanya cridant el persecutori «A por ellos», coi. Coses que cal no oblidar, malgrat mai no esclareix com s'ho pensa fer. Ahir en Jordi Armadans, tan savi com pausat, li ho aclaria: 'Pretendre esclafar un moviment com aquest és un suïcidi'. I una derrota anticipada, a la bestreta, segurament. Vindrà la realitat i els enxamparà negant-la, escrivia un poeta.

Quarta i paro de comptar, que ningú se'n salva del pitjor. I ningú n'està exempt, tampoc, de poder fer-ho millor. Així és l'ambigua i ambivalent condició humana. Però suma i segueix. Quan Monedero tira d'equiparacions basques – caldria afegir «sense voler o no», parafrasejant-los cínicament– està banalitzant, irrespectuosament, tots els sofriments que ha acumulat el conflicte basc. I que no són pas pocs. Mentrestant, els catalans omplen Brussel·les i els bascos, París. Perquè no troben sortides en el laberint i el trencaclosques de l'estat (espanyol) de les coses.

N'hi ha d'altres banalitzacions més subtils, però igualment greus. Per exemple, quan alguns comuns parlen –guió de campanya planificat– de «les retallades de la CUP». Una mentida com un temple, camí de la catedral de la falsedat. Mai ni un sol vot de la CUP ha servit per aprovar una sola retallada parlamentària: els únics pressupostos que van aprovar –els del referèndum i que no eren, en cap cas, els seus– no en contenien cap. Tampoc eren, ni molt menys ni de lluny, «els pressupostos més socials de la història», com va dir el Govern. Però revertien parcialment algunes retallades i incorporaven 1.300 milions d'euros més. Revertien retallades doncs –no com voldria, autocrítica i crítica, la CUP–, ampliaven partides, derogaven la llei d'estabilitat financera i recuperaven pagues a la funció pública. Ai de l'hemeroteca: qui va signar les retallades del 5% a tota la funció pública el 2010? Doncs, sí, el tripartit de Montilla, amb ICV inclosa. Cada cop que algú dels portaveus comuns diu amb certesa que a ell li van retallar el sou, oblida que a la seva llista hi ha qui hi va votar a favor. I que si el torna a cobrar, entre d'altres, és pels vots de la CUP.

Paradoxa final, doncs: els vots crítics de la CUP van servir finalment per revertir les macroretallades de CiU i PP, però també les del tripartit, ICV i EUiA inclosa. En fi, que una cosa és criticar –una actitud imprescindible, políticament sana i necessàriament útil– uns pressupostos que socialment no estaven a l'alçada del que necessita emergentment la societat. I una altra cosa és inventar-se retallades que no són enlloc. Més paradoxes: si com diu Domènech, a qui sempre escolto, les institucions no poden desobeir mai, aleshores, com no s'obeeix el topall de dèficit imposat per Brussel·les, la tirania del 135 de la troika o l'anul·lació de lleis socials pel TC? Aquests dies –en privat, per respecte i per proximitat i perquè Twitter és caníbal i en campanya supera l'absurd– he escrit a algun company dels comuns. Alguns implicats directament en el disseny de la campanya. I sí, tots t'acaben reconeixent la falta de rigor en parlar de «les retallades de la CUP». Tant de bo la novíssima nova política no acabi com la vella: afirmar en privat el que negues en públic. I viceversa. El reclam serveix per a totes i tots. És clar.

Més. Principi i final de la cirereta de la banalització que ens assetja. En temps de post-veritat, El País escopint odi en primera i a portada: «el separatismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas». Els nivells de denigració de l'independentisme supera ja tots els límits i torna la batalla segregacionista dels cognoms: «Vidal Aragonés Chicharro, sabes?» –diu Marhuenda amb riure burleta supremacista– «eso uno de estos que viene a Catalunya a darnos lecciones a los catalanes». [Vidal no ve a Catalunya, estúpid: hi va néixer, a Cornellà, i és un treballador català]. Traginen entre la deshumanització de l'altre, la desfiguració, la ridiculització, l'exageració i la unanimitat en l'enemic únic: l'independentisme. Per no recórrer a la banal llei de Godwin, cap ganes de fer-ho, no esmentaré qui va categoritzar els principis moderns de la propaganda política, de la manipulació informativa i de la distorsió absoluta en temps de simulacre.

Bocins de realitat en paràbola comparativa. No sé quants presos polítics té l'unionisme per defensar les seves idees. Ni quants ferits per vindicar democràcia. Ni quantes pàgines web clausurades per la Generalitat. Diria que cap. Cap ni una. Afortunadament. Excepció banal també és la desigualtat entre víctimes i victimaris, entre realitats i ficció, entre bou i bèstia grossa, entre qui rep i qui atonyina. Falca política: el búnquer del 155 és un partit 'socialista' que rescata bancs enfonsant la gent, en comparsa amb el partit més corrupte de la UE i de la galàxia i amb la crossa 'naranja' inquisitorial que ha fet M. Rajoy president. Un planazo de futur. Retorn –regressió, involució, retrocés– a un passat nefast anterior. Qui no vulgui dieta de xarop de canya, que no voti règim 155. Iceta inclòs.

Però, per què ens passa el que ens passa? Proporcions inverses, tot el règim surt en tromba –tota la seva artilleria amb tota la seva munició– precisament per reinstaurar, reimposar i reinstal·lar un règim que ha fet aigües i que ja no existeix a Catalunya. Senzillament, perquè, deslegitimat del tot, la gent l'ha desautoritzat i paga el preu d'haver-se a atrevit a preconfigurar un futur autodeterminat, sobirà i just. Volem viure al 2017, no al 1978. Mentrimentres, alguns, banalitza que banalitzaràs, ballen Queen cofois. I altres l'únic soroll que escolten són les reixes d'Estremera i Soto del Real cada cop que es tanquen. Jordi Cuixart –i en Sánchez, l'Oriol i en Quim– empresonats vergonyosament mentre els ultres de Blanquerna campen lliures al carrer.

El 21D, diu ma mare, caldrà també revoltar-se votant contra tota banalització. I els seus banalitzadors cínics. A la intempèrie, caldrà triar entre rigor i banalització, entre els que juguen amb nosaltres i el que ens juguem totes i tots. I una evidència. Només sacralitzen la paraula ordre perquè volen imposar el seu desordre autoritari: el de la repressió de la voluntat democràtica majoritària de la societat catalana. Hispànic acte de fe: "por las buenas o por las malas, por lo civil o por la constitucional, se van a enterar". Però si un cas, dit amb digna humilitat, que no s'oblidin del cabdal. També l'u d'octubre van venir per nosaltres. I no van poder. I no van passar. Que sabem el que ens juguem.

 

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.