El lladre romàntic

Quan sonaven les campanades i un any s'acabava i en començava un de nou, milions d'italians feien els propòsits d'any nou. Treballar més fort, cuidar més la mare, fer un viatge. L'Uggo però, sempre desitjava el mateix: donar el cop de la seva vida i convertir-se en el lladre més famós d'Itàlia.

L'Uggo Ciappina gairebé ho va aconseguir. El 2002, el van detenir per darrer cop, després de ser enxampat camí d'una farmàcia amb un grup de lladregots que portaven pics i pales. Havien llogat un pis i pretenien fer un forat per entrar-hi de nit i endur-se els diners. Tenia 74 anys. Quan el jutge el va mirar, durant el judici, no va aconseguir desxifrar la mirada d'aquell vellet que negava ser culpable, i que afrimava que l'havien detingut quan anava a buscar pastilles per la pressió. ¿Era indiferència? El jutge va deixar-lo en llibertat per manca de proves, va recordar-li que era reincident i li va recomanar que fes bondat d'una vegada o tornaria a la presó. L'Uggo se'l va mirar i li va respondre, amb calma. "Ja soc massa vell per canviar". I va somriure.

La biografia de l'Uggo és plena de personatges increïbles que entren i surten, cada un d'ells tant fascinant com menyspreable. L'Uggo va formar part de la ligera, el nom amb què van ser coneguts els criminals 100% milanesos de la primera meitat del segle XX. Abans que arribessin les famílies mafioses del sud per ensenyar als milanesos com controlar-ho tot des de la foscor, la ligera va ocupar portades dels diaris tant per la seva imaginació a l'hora d'estafar, segrestar i robar, com per les guerres internes. Per a molts, van ser herois romàntics i va ser així com alguns dels seus membres més famosos van acabar immortalitzats en cançons populars. Per a altres, no deixaven de ser gent de barri baix que es barallava per orgull, robava perquè no sabia fer res més i ho camuflava tot darrere ideals en els quals realment no creia.

Els Ciappina tenien arrels calabreses, però l'Uggo ja era nascut a Milà, en una família d'esquerres que no podia ni veure a Mussolini. El seu germà Giuseppe, de fet, va ser un dirigent relativament important del Partit Comunista que va arribar a manar a les brigades partisanes comunistes que lluitaven contra els feixistes i els nazis. També l'Uggo va participar en la resistència, en aquest cas al GAP, el Grup d'acció patriòtica creat pels comunistes per operar a les ciutats. Si el Giuseppe era amagat als boscos, l'Uggo actuava a la ciutat de Milà, on va ser detingut i interrogat. L'Uggo però, mai va delatar els seus companys tot i patir greus ferides en mans dels torturadors feixistes. Quan va ser alliberat, en Giuseppe estava molt orgullós del seu germà. Va durar poc.

A partir del 1945, els camins es van separar. En Giuseppe va seguir militant en el comunisme, però l'Uggo, de mica en mica, va adonar-se que era addicte a l'acció. I malgrat que va intentar trobar feines estables, no podia reprimir el seu desig de viure al marge de la llei. Les baralles familiars van ser tan grans, que amb el pas del temps, a mesura que la fama de l'Uggo es feia més gran que aquella del seu germà, en Giuseppe va arribar a canviar-se de cognom per no ser relacionat amb l'Uggo, i va passar a ser conegut com a Giuseppe Coppeno.

Una de les feines que va aconseguir l'Uggo va ser d'encarregat d'ascensor a un hotel de luxe. I va ser durant aquesta feina quan va anar recollint informacions per donar cops amb un grup on va anar parar, la coneguda com a Banda Dovunque. És a dir, la "Banda on sigui", nom que prenien dels escenaris dels seus cops: on sigui. El grup el formaven joves que havien tastat l'acció durant la guerra, addictes a un estil de vida salvatge, a les armes i amb ganes de fer la guitza als rics, més que no pas donar un cop per desaparèixer. Un grup amb formació militar, enamorat dels films de Hollywood, de gastar els diners, els cotxes i la vida alegre. És a dir, un grup destinat a durar poc en llibertat. L'Uggo en canvi, era diferent en una cosa: les tortures patides durant la guerra l'havien marcat i havia decidit que ell no portaria mai una arma. Volia portar aquella vida, però no volia fer mal físic a ningú. I mai va fer-ho.

La Banda Dovunque tenia membres com Giuseppe Seno, un italià que havia estat membre de la resistència francesa, o Alfredo Torta, un antic militant feixista que discutia, i solia perdre els debats de política, contra Ettore Bogni, un membre del grup particular, ja que a més d'haver estat partisà comunista, era estudiant de filosofia. Bogni era capaç d'anar a la universitat per estudiar Nietzsche al matí i unes hores després, posar-se un passamuntanyes per atracar un banc. Del 1948 al 1949, aquest grup va enganyar un i altre cop a la policia, en part gràcies a la seva passió pels cotxes: robaven cotxes esportius i amb ells es movien de pressa entre ciutats. Un Lancia Aprillia que va portar l'Uggo per exemple, l'havien robat a Nàpols al famós actor i dramaturg Eduardo De Filippo, un home amb una història particular que també vam explicar en el seu moment. I un paio amb sentit de l'humor ja que, un cop va recuperar el cotxe, presumia davant dels amics de les aventures del seu Lancia.

A finals del 1949, l'Uggo va ser enxampat quan Torta, l'exfeixista, va delatar els seus companys a canvi de no ser empresonat. La policia va descobrir llavors que l'Uggo i l'Ettore havien donat part dels diners dels botins a un misteriós armeni, Calust Megherian, que els havia promès que faria arribar aquells diners al Partit Comunista. L'Uggo i l'Ettore eren lladres addictes a un estil de vida, però es veien a ells mateixos com herois romàntics, com si fossin un Robin Hood amb el puny alçat. Ara, no eren res més que lladres enganyats. Megherian mai va donar els diners al Partit Comunista i amb el temps es va descobrir que havia estat una operació dels serveis secrets italians per tacar la imatge del Partit Comunista, que no sabia res del cas, en una època en què aquests tenien opcions de guanyar les eleccions. L'Uggo va perdre els diners, l'armeni va esfumar-se i ell va estar-se a la presó fins al 1955.

El 1958 l'Uggo ja tornava a ser a la presó, després d'haver participat en un dels robatoris més famosos de la història italiana, l'atracament de Via Osoppo, a Milà. Un grup de 10 lladres va buidar un furgó blindat amb una operació espectacular que havien ideat mirant films de lladres de Hollywood. Vestits d'obrers, van tallar un carrer i de diferents furgonetes van saltar amb armes robades a l'exèrcit. El cop va ser un èxit, però van ser delatats per l'home que els havia venut les granotes blaves de treball amb el qual van actuar. I l'Uggo va estar-se a la presó fins al 1974.

Quan va sortir, l'Uggo va descobrir que Milà i el món, en general, havien canviat. Els lladres moderns eren salvatges, disparaven de forma gratuïta i ja ningú podia veure un lladre com un heroi romàntic perquè cada cop hi havia més violència física, més morts. L'Uggo va anar convertint-se en un criminal menor, i va ser detingut altres cops, com el 1981 i el 1984, quan va buidar una caixa forta d'un negoci fent un forat a la paret. I finalment, el 2002, amb 74 anys, el darrer cop. Quan el van detenir, com sempre, no portava armes. Mai en va dur. L'Uggo encara és viu, té 89 anys i no dona entrevistes.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.