Feminisme d'estar per casa

S'ha parlat molt de la darrera gala dels Goya, aquesta que es preveia que seria la de la reivindicació feminista per la igualtat i va acabar sent un aparador descafeïnat de ventalls vermells que, qui més qui menys, s'oblidava de mostrar a càmera i si ho feia, era perquè ho posava al guió. Cap al·lusió tampoc als presos polítics per part del món de la cultura. Certament, algun dia algú haurà de donar la cara i demanar perdó per aquest silenci tan poc justificable. Al temps.

Soc feminista com la que més i no em canso de dir allà on els altaveus mediàtics em deixen, que ens cal un moviment fort que faci trontollar definitivament els fonaments de la societat masclista. Una sacsejada com la que van protagonitzar -ara que es compleixen 100 anys- les dones del moviment sufragista a Anglaterra. Van pagar amb presó les seves reivindicacions però quan van passar de les paraules als fets, es va aprovar el sufragi universal. Tota una revolució social.

Tinc la sensació però que nosaltres, estem desaprofitant moltes ocasions per fer la nostra. Tan si és des de l'escenari dels Goya -empolainats amb vestits de deu mil euros- com des del faristol d'un hemicicle. No pot ser que ho fiem tot a uns ventalls vermells amb el hashtag #MasMujeres si volem que ens prenguin seriosament. El discurs feminista més intens de la nit va sortir de la boca de la Terremoto de Alcorcón i l'humor que la caracteritza. I aquí està el tema. No és que calgui posar-se dramàtiques cada vegada que ens donen la paraula però si per denunciar, tirem de ventalls i acudits irònics, no crec que en puguem esperar gran cosa.

On van quedar els missatges reivindicatius que havien de fer caure la cara de vergonya als presents i fer-los aixecar de la cadira? Que no ens molesti llavors que algú com José Sacristán, a qui l'edat ja li permet dir el que pensa sense preocupar-se de si ofèn o no, deixi anar com qui no vol la cosa que "hi ha hagut moltes dones còmplices amb el poder masculí". Perquè lamentablement té raó, mal que ens pesi.

Quina ironia que Inés Arrimadas, l'única candidata dona a la presidència de la Generalitat a les darreres eleccions, no doni suport a la vaga el proper 8 de març per considerar que va en contra del capitalisme. Quin mal als ulls la fotografia de la mesa del Parlament amb una única dona. Quina desgràcia que una senyora, de nom María Elósegui, sigui nomenada jutgessa del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i es quedi tan tranquil·la relacionant l'homosexualitat amb certes patologies. Que trist que a la gala dels Goya, alguns no volguessin ni ensenyar el ventall.

La lluita pels nostres drets en tots els àmbits de la societat és com una llosa que no aconseguim treure'ns del damunt tot i la feina feta. Vestim-nos de negre, declarem la guerra als talons, no foradem les orelles a les nostres filles i inventem mil hashtags però sobretot no siguem còmplices d'allò que denunciem. Fem l'autèntica revolució, com les sufragistes britàniques i deixem pels moments menys importants el feminisme d'estar per casa.

  • Comparteix