Què ens passa amb Twitter?

Fa dies que escolto la teoria que sense Twitter, en aquests moments estaríem en una altra situació, entenent per a "altra situació", una cosa positiva. L'últim a sumar-se a aquesta teoria ha estat l'exconseller Santi Vila que sense anar més lluny comença el seu darrer llibre citant el famós tuit de les 155 monedes de plata de Rufián i també el d'altres diputats electes que el porten a defensar la tesi que el soroll que van generar a les xarxes, ens ha portat on som ara.

Cap altra xarxa social ha despertat tantes passions i odis com la de l'ocellet i això que no és ni de lluny, la que compta amb més usuaris. Per davant i en primer lloc hi ha Facebook amb 2.167 milions d'usuaris seguida de Youtube (1500M), Whatsapp (1300M) i Instagram (800M), segons dades de l'informe Digital In de 2018 elaborat per l'empresa We Are Social. Twitter la fan servir 330 milions de persones, que no son pocs. És la que té menys seguidors de les citades però la que genera més animadversió i polèmica. Tots reneguem de Twitter però no podem viure sense ell.

Xavier Bosch deia al seu llibre 'Se sabrà tot' que "tothom té un titular a cinc columnes que li pot arruïnar la vida". Avui una piulada pot destruir tot allò que som i en què creiem, en només un segon. M'espanta pensar que les decisions importants d'aquest país s'han pres evitant la por a una revolta d'insults a Twitter. M'amoïna que ens arribem a plantejar que puguem esdevenir herois o traïdors –manllevant el títol del llibre de l'exconseller Vila- en funció de com respiri la xarxa. M'incomoda que el nostre discurs pugui arribar a ser alterat sobre la marxa perquè quatre eixelebrats ens dediquem a vomitar bilis en un tuit. M'emprenya que hàgim de justificar un article o un comentari en una tertúlia perquè som assetjats a insults, sovint amb faltes d'ortografia. Em cansa que els polítics hagin substituït les rodes de premsa per les piulades, obligant-nos als periodistes a estar pendents d'ells les 24 hores del dia. Em disgusta enormement que tot això pugui canviar el nostre estat d'ànim però més encara, que pugui condicionar decisions transcendentals. Com pot ser que atorguem tant de poder a un anonimat tan ampli?

Vivíem millor sense Twitter? Gràcies a aquesta xarxa social les càrregues policials de l'1 d'octubre van donar la volta al món; hem sabut què era La Manada; hem vist en directe la tasca de Proactiva Open Arms en el rescat d'immigrants al Mediterrani; hem difós imatges de desapareguts; hem conegut l'estat del trànsit al moment; hem mostrat al món l'èxit de les manifestacions de l'11 de setembre; hem vist paisatges nevats; hem publicitat un llibre, una conferència o un article i molts han trobat un altaveu per opinar i ser llegits per gent que mai abans haurien imaginat que els llegirien.

Realment vivíem millor sense Twitter? Sí, per segons què. Jo personalment tenia més temps per llegir diaris, per llegir llibres i per mirar la tele sense estar pendent d'un hashtag. Temps per concentrar-me, per no fer res. Avui Twitter s'ha convertit en una extensió de nosaltres mateixos. Vivim creient-nos que el món està pendent de la frase que escriurem. El nostre ego s'engreixa a mesura que sumem retuits i augmenten els nostres seguidors. Sabem que molts d'ells son falsos, robots que volen imitar el comportament humà, però malgrat tot allà seguim, actualitzant permanentment el nostre timeline. Realment ens creiem que podem assimilar tot el què escriuen els milers de persones que seguim? En el fons és pura tafaneria.

El soroll que general Twitter i la manera com fiscalitza les nostres vides obliga a fer-nos un replantejament urgent. No ho fiem tot a 140 caràcters (en alguns casos 280) que ens desgasten l'ànima i amarguen el dia si no volem prendre mal i acabar-nos penedint d'haver perdut un temps que no podrem tornar a recuperar mai més.

  • Comparteix