Després de 'Homeland'

Aquest article va tard. No unes setmanes, ni uns mesos. Aquest article va 5 anys tard, que és el temps que fa que s'ha estrenat la sèrie 'Homeland' a casa nostra i el temps que he trigat a redimir-me de la meva convicció -clarament poc ferma- que això de les sèries era una dèria generacional i que no n'hi havia per tant. Sempre he estat una mica incrèdula respecte l'eufòria que molts dels meus amics expressaven cada vegada que s'estrenava una sèrie. La frase "jo ja no miro la tele" o "son molt millor que les pel·lícules" era una constant i admeto que, en alguna ocasió m'havien anul·lat una trobada perquè aquell dia hi havia capítol nou. Havia arribat a sentir-me una autèntica marciana escoltant programes de ràdio sobre sèries o converses de bar perquè senzillament, no sé de què em parlaven. No coneixia la història, ni tampoc els seus protagonistes. Exclosa absolutament d'aquesta nova realitat al voltant d'aquest fenomen televisiu, vaig optar per anar-hi a la contra i cridar als quatre vents: "doncs jo no miro sèries!". Fins avui.

No era pas cap filosofia de vida. Era bàsicament una manca real de temps. Soc nascuda als setanta i crescuda durant els vuitanta i noranta amb sèries que sens dubte, han marcat la meva infància i adolescència. Començant per 'Veïns' (Neighbours) i seguint per 'Poblenou', 'Dallas', 'Sensación de Vivir', 'Melrose Place', 'N'hi ha que neixen estrellats' i fins i tot 'Els Ropper' i el 'Dancin'Days' de Sonia Braga. Amb això vull dir que no li faig fastigs a les sèries de televisió ara bé, aquesta veneració al voltant de 'Los Soprano', 'Lost', 'Breaking Bad' o 'House of Cards' –per citar-ne només algunes- em tenia molt descol·locada. És evident que aquests productes han vingut a dignificar la pantalla petita però realment, n'hi ha per tant?

Vaig començar per 'Homeland' perquè el Tian Riba em va dir que era la millor. Un dia, mentre esperàvem per entrar al programa del Basté, vaig comentar-li que no n'havia vist cap i en menys d'un minut em va convèncer que 'Homeland' havia de ser la primera. Si ho hagués demanat a algú altre, segurament la recomanació hauria estat diferent. Hi ha tantes preferències com espectadors de sèries. Per motius que ara no venen al cas, aquest any he tingut més temps lliure i m'he pogut ventilar sis temporades de 'Homeland' en només un mes. I soc a punt d'encarar la setena. Em sembla una autèntica bogeria. He consumit 6 anys de sèrie en poc menys de 30 dies. Soc un mes més vella però si l'hagués seguit quan tocava, avui seria 6 anys més gran que quan l'hauria començat a veure. Confesso que si hagués hagut d'esperar cada any a que s'estrenés la nova temporada, hauria desistit. Les sèries demanen una fidelitat i compromís que el temps d'espera acaba debilitant i llavors venen els abandonaments. Com la vida mateixa. Vet aquí l'èxit de plataformes com Netflix o HBO que ofereixen la possibilitat que te les empassis totes seguides d'una tongada. Com si fos una droga. Son el millor remei per omplir les estones de sofà durant les baixes o la manca de responsabilitats laborals. Podria estar veient 'Homeland' durant 24 hores seguides i ara em temo que res del que vingui després pugui complir les expectatives. M'he tornat addicta a aquesta sèrie. En vull més. I sí, confesso: n'hi havia per tant.

Ara ve la gran pregunta. Després de 'Homeland', per on continuo?

  • Comparteix