Mig país

El perill que s'entreveia fa uns mesos ha acabat esdevenint real, real fins a les últimes conseqüències. Quan es va aplicar el 155 i es van començar a vulnerar drets civils i democràtics amb total impunitat, alguns alertaven que la societat catalana podia acabar normalitzant la repressió de l'Estat i que podia fer-ho per una raó tan simple i humana com és l'adaptació al medi. L'adaptació al que faci falta.

Bé, no ha calgut que passessin gaires setmanes per confirmar que ja s'ha arribat a aquest punt. Ja està, ja ho tenen, tenen el que volien, el bé més preuat de tots: la impotència. La majoria de catalans que van alçar-se pacíficament per ensenyar les vergonyes d'un estat fallit, avui tornen a estar asseguts -també pacíficament- devorats per l'esgotament i el desencís. És probable que hagin agafat la cadira amb tota la legitimitat del món, perquè la decepció és gran i la debilitat infinita, però el resultat acaba sent el mateix: la rendició com a societat moderna i democràtica davant les pràctiques més repressives d'un règim.

I aquesta rendició no només té una cara sobiranista trinxada pels esdeveniments. En té una altra, tant o més important. Té també la cara dels centenars de milers de catalans que estan d'acord amb aquesta rendició davant la repressió, que la beneeixen, la justifiquen i l'esperonen. Però ja no només contra l'independentisme, sinó també contra tantes altres persones que han vist com l'Estat els ha processat en exercir els seus drets fonamentals.

Sigui pel que sigui, perquè no pot més o perquè no pot estar-hi més d'acord, avui hi ha mig país que ja ha normalitzat que viu en un lloc on s'empresonen preventivament les idees, els tuits, les cançons i els vots dels ciutadans. Un lloc on el seu pensament -o el del seu veí- serà aniquilat si mai pretén ser vistós. És així de gros.

Moltes vegades girem la mirada cap a Madrid. Assenyalem el monstre monstruós perquè l'autoestima ens ho demana. I fent això no solem fixar-nos tant en la nostra pròpia realitat. Una realitat plural, confusa, però que cada vegada és més loquaç. Una realitat que certifica que avui mig país ja ha dit SÍ a aquest lent retorn a l'arbitrarietat d'aquells anys. Un sí passiu, trist, enfonsat, rabiós. O un sí enèrgic, convençut, eufòric. Al capdavall, un sí. Per acatament o per convenciment, avui l'Estat té via lliure per fer el que vulgui amb les nostres ments i els nostres cossos perquè mig país ho facilita.

  • Comparteix