Spielberg i la realitat que ens espera

He vist la darrera superproducció de Steven Spielberg, Ready Player One, una distopia ambientada al 2045, quan el món ha esdevingut un lloc a punt del col·lapse i la gent prefereix amagar-se darrere unes ulleres de realitat virtual per viure una vida fictícia i fugir de la vida quotidiana. Una pel·lícula de ciència-ficció fantàstica, amb imatges frenètiques i trepidants –en molts casos marejadores- i amb un missatge subliminal gens esperançador: més aviat que tard, els humans preferirem viure en un món virtual, relacionar-nos amb gent que mai coneixerem personalment, escollir la nostra aparença i identitat sexual, enamorar-nos d'un avatar i viure una vida de mentida des del sofà de casa. Només ens caldran unes ulleres robòtiques i pagar una connexió a internet. La vida convertida en un videojoc.

Spielberg planteja aquesta realitat a només 30 anys vista i si ens aturem a pensar-la, espanta. La realitat virtual ja és un fet. S'aplica en nombroses disciplines, des del món audiovisual fins a la medicina, però ja acumulem uns quants anys d'experiència per saber que la tecnologia entesa com a plaer pot resultar una trampa terrible per a les persones amb tendències addictives. Si som addictes al mòbil i les xarxes, com poder rebutjar una vida alternativa -encara que sigui virtual- quan el món real et maltracta, t'ignora i menysprea?

Els més reticents confien que la realitat virtual és lluny de conquerir les nostres llars. Enquestes a consumidors demostren que es tracta d'un producte que, per car i desconegut, no ha despertat encara l'interès de la població general. Però, fins quan aquesta treva? Avui molts adolescents han substituït les sortides amb els amics perquè ja estan connectats a través d'un dispositiu de realitat virtual per jugar online al seu videojoc preferit. No surten de casa i els pares, contents. Només cal que fem una ullada al vagó del metro per veure que la majoria de passatgers té la vista enganxada al mòbil. Observar a la gent ja no és tendència. Tafanejar què ha escrit algú a qui tenim a milers de quilòmetres, és lamentablement més interessant. Si ens parem a pensar-ho, és ben trist tot plegat. El mateix Spielberg explicava la seva por a les xarxes per haver-se convertit en l'excusa perfecta per evitar el contacte físic entre persones.

Experimentar virtualment allò que la vida real ens nega és molt temptador però quin sentit té viure un món d'aparença real quan sabem que és mentida? Alguna cosa devem estar fent malament com a consumidors quan els executius d'aquests gegants de la tecnologia eduquen els seus fills allunyats de tauletes, ordinadors i televisió. Si els creadors de la realitat virtual opten pel món real, perquè caram nosaltres hauríem de preferir una vida a les pantalles?

No sé si som a temps de frenar-ho però, si el que planteja Spielberg a la seva pel·lícula és la realitat que ens espera, potser que comencem a valorar que mirar-se als ulls és infinitament més excitant que allò que se'ns mostra a través d'unes horripilants ulleres negres.

  • Comparteix