L'hospital

En general, a la gent no li agrada anar a l'hospital ni tan sols de visita. A mi, sí. I crec que seria saludable per a aquells que no ho suportin, fer-ho de tant en tant. En el meu cas segurament la tirada pels hospitals em ve de família: hi he tingut una relació propera i intensa (en concret, amb l'Hospital Parc Taulí de Sabadell) des que tinc memòria. Les bates blanques, els llençols amb la creu verda, la sala d'Urgències, els passadissos, les sales d'espera, les consultes, el bip-bip, les camilles, el mostrador d'admissions, els llits articulats formen part del glossari familiar i meu en particular. Un hospital és com un formiguer. Encara que no he entrat mai a un formiguer i, és clar, potser vaig errada, però a mi m'ho sembla que deu ser així. Hi ha centenars de persones movent-se alhora, seguint una gran coreografia delicada però efectiva infermers, metges, personal d'administració i personal de neteja es mouen amb passes i ritme compassats. Amb el temps he descobert que on jo trobo quotidianitat, altres només hi veuen incomoditats. I és una llàstima, perquè els hospitals són contenidors gegants d'històries, escenes i vivències.

Històries. Tantes com pacients, familiars, amics i coneguts de pacients hi passen. N'hi ha prou amb 20 minuts a la sala d'espera per fer un estudi demogràfic del personal. Que sigui una anàlisi més o menys rigorosa ja depèn de les ganes que hi posi cadascú. Jo, en aquest cas, acostumo a ser extremadament flexible: imagino que la parella d'avis que seu a prop de la porta fa més de 50 anys que van junts a tot arreu i que ja no saben ni volen fer res sense tenir l'altre a la vora. La filla que acompanya el pare ha deixat el sopar preparat, perquè treballa al torn de tarda i segur que sortint de la visita tindrà el temps just per agafar l'autobús i fitxar, un altre cop, sense haver dinat. L'home que va sol s'acaba de separar i torna a viure amb els pares. La noia no tinc clar si fa segon de Psicologia o treballa en un forn de pa. És probable que el nen marroquí estigui faltant a classe per ajudar la seva mare a entendre's amb el metge. D'intentar esbrinar què els fa mal, de què els han d'operar o quina prova esperen m'abstinc, no n'encertaria ni una. La porta del passadís que dóna a les consultes on esperen els metges i infermers s'obren i es tanquen sense parar. És allà on les històries es poden tocar.

Escenes. Tant si he d'anar a visitar algú, com si sóc jo qui fa de pacient, sempre miro de reüll què es cou a les habitacions que són de camí a la meva. Els passadissos són llargs i plens de portes, així que a l'anada, faig ullada a banda dreta; a la tornada, banda esquerra. És com mirar les finestres amb les cortines retirades, de nit al centre de la ciutat. Tafaneria? No. Escenografia. A pas normal, el cop d'ull és fugaç, no arriba als 5 segons, i em permet saber si al pacient el visita en processó tota la família, si té assegut a la cadira el parent resignat, si està sol o si encara li queda saldo a la targeta de la tele.

Vivències. Més enllà de l'olor de desinfectant, la via intravenosa, les hores d'espera, l'entrada a quiròfan o els diagnòstics, als hospitals hi ha dues vivències úniques. La primera, la vocació. Als metges amb més carrera, encara que faci anys que diagnostiquen, palpen, obren, extirpen o cusen, se'ls continua endevinant la curiositat per un diagnòstic que es resisteix i a satisfacció per un tractament que ha funcionat. Els que fan la residència són més inquiets, caminen més ràpid, parlen i escolten més. Examinen els pacients amb el tacte i amb la vista, minuciosos. Si els falta experiència hi posen passió. Els infermers són com les formigues obreres: n'hi ha per tot arreu, són incansables, es mouen sense parar, tenen missions molt concretes i les executen amb precisió. Agafen la mà, pregunten si fa mal, somriuen, col·loquen bé els coixins, acaricien, diuen que fas millor cara, demanen pels fills... i de passada, porten la medicació, prenen la temperatura o revisen una ferida. Quina sensació més agradable, notar que algú es preocupa per tu. No et coneix de res, no li has fet res, no espera res. Però et tracta bé i vol que et sentis millor. Així és la bata blanca. Invisible, moltes vegades. Però imprescindible, sempre. Un professional capaç de dedicar la jornada laboral als altres, en el més estricte sentit del terme. Sovint rebent a canvi males cares, retrets o queixes. Sort que les condicions de feina, els horaris, els torns, la promoció, el sou, ho compensen. Calla, no. Si no és vocació, soc incapaç d'esbrinar què mou aquestes persones a ser tan generoses amb els altres a canvi de tan poc. Per això (i per tot allò que veuen, oloren i senten) els admiro i els respecto, i m'indigna que una vegada i una altra se'ls castigui amb retallades i pitjors condicions de treball. Sense aquests formiguers resistents i infatigables moltes malalties durarien més, d'altres no es curarien mai, els tractaments farien mal i a alguns pacients els consumiria la por.

Per cert, la segona vivència que es dóna a l'hospital és la certesa que les diferències són superficials. Quan tot el que dus a sobre és un tros de roba insípida i mal cordada per darrere, no hi ha cognom, càrrec o despatx. Són capes supèrflues que ens hem inventat i cregut. Però ara s'evaporen. Queda la persona, tan vulnerable com la del costat. I també com la del costat, per sort, en mans d'una bata blanca, que obviarà el coi de cognom, càrrec o despatx i farà allò que li surt de dins, el que millor sap fer.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.