Un àngel

Què passa quan se’t mor un fill? Què necessites? Què busques? Què reps? Saber que no hi ha consol, ni abraçada, ni mirada, ni paraula que eixugui el dolor. Un mal que és físic, que se sent a tot el cos. El fill que no hi és. Que no hi serà mai més. Es glaça la sang i s’atrofien els sentits. I un gemec, com un udol que surt de molt endins, és tot el que el cos és capaç de generar. Algú que rep un cop tan dur com aquest, un cop que esquerda la vida i esmicola el cor, fa passar les hores i els dies en estat latent. Mirada perduda, cos fluix. Amb les forces justes per plorar i respirar.

Res de tot això ho puc escriure en primera persona. La vida m’ha estalviat un patiment tan colossal com aquest. Però em temo que es deu assemblar bastant al què van viure el Javier i la Sílvia, a partir de la tarda del 17 d’agost. He tingut la sort de conèixer el Javier i part de la seva família, i de descobrir que les persones tenim capacitats sorprenents, amagades en algun plec de la nostra existència, que afloren quan tot penja d’un fil i ens converteixen en invencibles. He tingut la fortuna de saber que els àngels existeixen. Almenys un: té 3 anys i era (és) “la pòlvora” de la família

El que més crida l’atenció del Javier quan el coneixes és el somriure: franc, acollidor i humil. I com parla. Té una gran capacitat per construir frases que són com punyals: “no vull que el meu fill hagi mort en va”. El Javier està sencer, és fort. És noble. I sobretot és contundent quan es fa preguntes sobre el que va passar fa 8 mesos. Enmig del dolor que no s’atura, el Javier canalitza els sentiments i els converteix en benzina que el fa moure’s, inquiet i sense descans, en recerca de respostes. No s’aturarà. No pot. Aquesta inquietud l’ha fet conèixer en les últimes setmanes gent de tot tipus: periodistes, polítics, policies, jutges, advocats, víctimes del terrorisme, representants de religions… a tots els demana el mateix, sense fer compliments i sense posar-se cap màscara. A raig: “el meu fill no tornarà, què s’està fent perquè no li passi el mateix a altres?”.

“No el vaig poder protegir prou”. Ostres, Javier. Ni nosaltres tampoc. Ni l’Ajuntament, que gestiona els recursos i la formació de la Guàrdia Urbana; ni Interior, que és responsables de la seguretat dels catalans; ni els Mossos que tenen unitats especialitzades en lluita antiterrorista; ni la Policia Nacional, que també les té; ni el CNI, que havia tingut l’imam de confident; ni els polítics que fixen protocols absurds des de despatxos freds; ni el sistema d’educació, que va formar aquells nois; ni l’entorn que no va saber detectar que es radicalitzaven; ni els periodistes, que mai som prou inclusius; ni la comunitat musulmana, que encara és massa tancada o massa recelosa; ni l’Església, que crea distàncies. Ningú, Javier. No només tu. Ningú va saber protegir prou el teu Xavi. I sentir-te demanar explicacions ara, amb tota la cruesa i tota la legitimitat del món fa mal al cor i a l’estómac.

El testimoni del Javier és una plantofada a la cara d’aquesta societat que formem tots. És un crit desesperat d’algú que ha tastat el verí del dolor, se n’ha impregnat, i veu la realitat amb una claredat que els altres ni imaginem. És les dues coses a la vegada. Què feu Ajuntament, Generalitat i Gobierno de España? Què feu per evitar que es repeteixi un atemptat com el que ha derrotat una família normal i corrent?

Diu el Javier que el seu fill és un àngel. I jo, que sempre he repel·lit l’esoterisme, li dono la raó. Només així, entenc que porti vuit mesos tirant de la família: anant a treballar, consolant els pares que han perdut el net, les filles que han perdut el germà, els germans que han perdut el nebot, somrient i acotant el cap… franc, acollidor i humil.

  • Comparteix