L'aventurer que convertia les fites en exclusives

A finals de febrer del 1912, un home barbut va arribar a l'Hotel Heritage de Hobart, la principal ciutat de l'illa de Tasmània, a Austràlia. L'hotel l'havia fundat feia uns 50 anys John Webb, un britànic que havia estat condemnat a passar la seva condemna per robatoris a mà armada a Austràlia.

I com tants d'altres, s'hi havia quedat un cop va quedar en llibertat. Però vaja, no ens interessa John Webb. Ni tampoc el fet que ara l'hotel, reformat, sigui un hotel de luxe. Llavors, el 1912, els treballadors de l'hotel no van fer preguntes a aquell home barbut que, amb un fort accent estranger, va dir que portaria la documentació uns dies després, ja que la tenia a bord d'un vaixell que era al port. Li van donar una habitació barata. La més barata de fet, a petició d'aquest client que només sortia de l'habitació per enviar telegrames en una llengua que la gent de l'hotel no entenia. Al cap d'uns dies, aquell home va sortir de l'habitació ben pentinat i ben vestit. Semblava una persona diferent. Va pagar i mai va tornar a l'hotel, ja que tenia una cita amb la història: era Roald Amundsen i el món acabava de descobrir que havia plantat la bandera noruega al Pol Sud. Era el primer home a arribar-hi.

100 anys després d'aquella fita, els propietaris de l'Hotel Heritage van descobrir que en una de les seves cambres s'hi havia allotjat Amundsen, que havia donat un nom fals per amagar-se. Un comportament estrany en una persona que havia aconseguit fer realitat un vell somni de tants exploradors: ser el primer a arribar al cor de l'Antàrtida. Però Amundsen era tant fred i calculador, com estrany. I tant estrany, com egocèntric. Un grup d'historiadors de Noruega, per celebrar els 100 anys d'aquella expedició, van descobrir que el primer que va fer Amundsen un cop va arribar a Tasmània directe de l'Antàrtida, va ser amagar-se. Va deixar els seus homes a bord del vaixell Fram amb l'ordre de no baixar a terra, per evitar que el món conegués el seu èxit. I és que l'explorador havia pactat, a través del seu germà Leon, donar l'exclusiva de la seva conquesta a diferents diaris europeus. I per assegurar que cobraria bé per donar l'exclusiva, va amagar la seva fita fins que va rebre un telegrama en què li confirmaven que ja havien pagat. Llavors tot el món va poder saber que un home havia arribat per primer cop al Pol Sud. Va ser aquell dia que Amundsen va sortir de l'Hotel Heritage ben vestit. Era el 10 de març del 1912.

Aquell va ser un dels millors dies en la vida d'un home estrany, nascut a una família de mariners de Noruega. Un jove que va perdre el pare ben jove. La mare el va voler allunyar del mar, tant fascinant com perillós, i el fill li va fer cas estudiant medicina. Però quan amb 21 anys la mare va morir, va decidir fer la seva i poder viatjar com el seu ídol, Fridtjof Nansen. L'explorador noruec que havia protagonitzat la primera travessia a peu per Groenlàndia. Així, va entregar la seva vida a les exploracions per imitar Nansen. Es va enrolar a expedicions belgues, va demanar diners a empresaris dels Estats Units o va fer col·lectes entre amics. El 1903 Amundsen ja va comandar la primera expedició que va aconseguir recórrer el Pas del Nord-oest entre els oceans Atlàntic i Pacífic. Amundsen volia ser el primer en arribar al Pol Nord, però va canviar de plans en saber que els nord-americans Frederick Cook i Robert Peary afirmaven que ja ho havien aconseguit. Es van barallar sobre qui havia estat el primer, malgrat que amb el temps es va saber que cap dels dos tenia raó. Un mentia i l'altre havia errat els càlculs. En aquell context Amundsen va decidir apostar pel Pol Sud i va comprar gossos com els que tenen els esquimals per poder afrontar l'expedició. Amundsen però, va amagar a tothom que havia canviat de plans, ja que tenia llogat el Fram, el vaixell del mateix Fridtjof Nansen per anar al nord. I no tenia clar si Nansen li cediria el Fram per anar al sud, que és una expedició més arriscada. Així doncs, tothom creia que anava cap al nord i en arribar a Madeira, Portugal, va enviar els telegrames que anunciaven el canvi de plans. Un d'ells el va enviar al britànic Robert Falcon Scott, que també es disposava a marxar cap a l'Antàrtida i, de sobte, es trobava que tenia un competidor al davant. Scott havia anunciat feia mesos el seu propòsit. Quan ja ho va tenir tot llest, va descobrir que algú se li havia avançat.

El 14 de desembre de 1911, a les tres de la tarda, Amundsen va fer història i va arribar al Pol Sud. Va deixar una tenda de campanya amb la bandera de Noruega i dues cartes, una dirigida al seu rei i una segona per a Scott, que va arribar 35 dies després. A Scott tot li va sortir malament, en bona mesura per decisions com la d'apostar per ponis en lloc de gossos per estirar els trineus. Scott i els seus van iniciar el retorn desmoralitzats. I de mica en mica, aquell grup de britànics va ser derrotat pel fred i el cansament. Cap va sobreviure.

Scott va acabar per ser tant famós com Amundsen per una raó ben oposada. La mort romàntica que va ser mitificada en poemes i llibres al Regne Unit. Amundsen per la seva banda, va donar glòria al jove regne de Noruega, que s'havia separat dels suecs feia pocs anys. En aquell moment, els exploradors eren herois. I de fet, Fridtjof Nansen, l'home que havia inspirat Amundsen amb les seves expedicions al Pold Nord, havia estat un dels principals diplomàtics en les negociacions per aconseguir la independència de Noruega. Si Nansen, que va guanyar el Nobel de la Pau pel seu paper en la lluita per reconèixer els drets dels refugiats, va abandonar les expedicions per donar la seva vida per als altres, Amundsen va ser sempre més egoista. Sempre calculava les jugades per ser protagonista. I segurament aquest comportament va acabar costant-li la vida.

Després de la proesa al Pol Sud, Amundsen va liderar, juntament amb l'italià Umberto Nobile, una expedició per sobrevolar el Pol Nord en dirigible. Va ser un èxit, però els dos van barallar-se, ja que eren persones de temperament fort. Nobile, tip d'Amundsen, va tornar al Pol Nord anys més tard amb un altre dirigible, l'Itàlia, amb el qual va patir un accident que gairebé acaba amb la seva vida. Va ser salvat a darrera hora per un vaixell soviètic. Però abans del rescat, Amundsen va decidir sortir a rescatar-lo. No es portaven bé, però sentia que era el seu deure. Ho va fer per seguir buscant la fama? Per reconciliar-se amb Nobile? O senzillament, no podia rebutjar els reptes? Fos com fos, va sortir amb un hidroavió francès, juntament amb el pilot Leif Dietrichson i quatre tripulants francesos. L'avió es va estavellar sense supervivents, i va deixar tota Noruega en estat de xoc. Les esglésies de tot el país van repicar, i els funerals, sense el seu cos, van ser presidits per Nansen. Va ser una ferida tan gran, que encara no fa 10 anys Noruega va arribar a fer expedicions amb submarins per trobar les restes de l'avió. No van tenir sort.

La casa d'Amundsen ara és un museu. Bona part dels diners que va guanyar, els va donar a fundacions benèfiques, excepte la part destinada a les seves dues filles. Amundsen no es va casar, però havia adoptat dues nenes inuit que havia trobat orfes durant una expedició pel Pol Nord. Amundsen no amagava que buscava la glòria, però tenia cor. De fet, els diners que va fer amb l'exclusiva de la seva gran fita, la conquesta del Pol Sud, els va donar gairebé tots a la família del seu rival en aquella cursa, el capità Scott. Quan va saber de la seva mort, va preferir cedir-los, tot i que la família Scott quedava en mans d'una persona a la qual no li calia ajuda. Però aquesta ja és una història diferent.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.