Una pregunta que em van fer al CRD de Sentmenat

El passat divendres 13 de juliol vaig participar en un acte organitzat pel CDR de Sentmenat. Allà, en una plaça plena d'una agradable frescor de vespre d'estiu i de nens i nenes jugant, debatíem unes 100 persones mentre es coïen unes sabroses "botifarres solidàries". En un moment donat una noia em va adreçar una pregunta que m'ha tingut pensant tot el cap de setmana. La pregunta estava formulada més o menys així: "Jo no sóc de cap partit polític i mai m'havia sentit cridada a participar activament en política, però la possibilitat de fer un canvi real i de fons em va portar a recolzar el procés d'independència... Però va arribar el 10-O i el 27-O i allò que s'havia de fer no s'ha pogut fer i no tenim ni república ni independència ni res... Llavors, perquè hauria de seguir? Qui diu que no tornarà a passar un altre cop el mateix? Val la pena seguir?".

Sense dubte el debat està sobre la taula i sembla que lluny de resoldre's: que va passar a l'Octubre? Quins errors, enganys i improvisacions es van cometre per part dels partits. Però la pregunta, crec, tenia més a veure amb una sensació profunda, personal, que no apel·la tant als partits sinó al nostre paper com a ciutadans.

Segons quines coses veiem i escoltem dels nostres responsables polítics, certament, venen ganes de deixar-ho córrer, de deixar d'abocar temps en assemblees del CDR, de renunciar a caps de setmana lliures perquè "hi ha mani", de tornar, en definitiva a aquell punt on "no ens sentíem cridats a participar activament en política", com exposava la noia de la pregunta.

Aquesta sensació arriba amb força també gràcies a un relat molt instal·lat durant molt de temps a l'independentisme: "Ho tenim a tocar", "marxem" i "desconnectem". Un relat que presentava la lluita per la sobirania plena com un horitzó a assolir immediatament i de manera definitiva. I com bé sap la persona que em feia la pregunta, això no passarà i davant d'això, dues opcions: "no ha estat possible, m'entorno a la meva vida lluny de la implicació política" o bé: "reformulo allò que em va portar a fer-ho i continuo".

Jo crec que la primera opció no és una opció. Aquells que ens han robat totes les sobiranies han tingut un aliat imprescindible: una societat on milions de persones decideixen mantenir-se al marge de qualsevol resposta a la imposició, la desigualtat i la injustícia. Una posició que, moltes vegades i molt comprensiblement, té com a base una constatació: sembla que és terriblement difícil -de vegades impossible- fer front al desastre que ens rodeja. I això em porta a reflexionar sobre com encarar la que per a mi és l'única opció possible: seguir lluitant, malgrat tot.

Potser "la independència" no vindrà aviat, potser triga dècades i potser -també potser- no arribi mai. Però no només això: potser un sistema públic de salut, unes pensions dignes, una societat sense desnonats, i una educació de qualitat per a tothom siguin, avui per avui, fites gairebé impossibles. Però aquesta presumpte impossibilitat no ens hauria de fer deixar de desitjar-les. I si les desitgem, l'única manera de mantenir l'esperança és lluitar per elles.

Però com ser immune al desànim que provoquen les poques i difícils possibilitats de fer realitat els nostres anhels? Crec que hi ha tres idees que ens poden ajudar. La primera i principal: la història és plena d'exemples que demostren que batalles a priori perdudes podien acabar amb victòria. La segona -i molt relacionada amb la primera- és la necessitat de desmuntar la idea que ens diu que les lluites (guanyes o perdudes) són definitives. En el millor dels casos, imaginem que està tot fet, que es fa un referèndum, que es respecten els seus resultats i que Catalunya esdevé una república independent. Està clar que al dia següent tindríem sobre la taula mil motius per continuar lluitant: que aquesta república sigui justa, democràtica, transparent, igualitària, feminista, respectuosa amb el medi ambient i amb la diversitat dels seus habitants. Tot això no s'aconseguirà amb cap declaració ni amb la victòria a cap referèndum. Tot això s'haurà d'aconseguir mitjançant la lluita de milions de persones que no es desentenen dels afers de la seva societat. Tot plegat vol dir que siguin quines siguin les derrotes, però també siguin quines siguin les victòries, pel que sembla, si volem sincerament aquest "canvi real" l'única perspectiva que tenim per davant és lluita. Sempre.

I això em porta a l'última de les tres idees: l'única manera d'assumir que l'únic horitzó possible és el de lliurar batalles, una rere l'altre, per la resta de les nostres vides és, potser, entendre la lluita per un món millor no com una càrrega de la qual cal desfer-se'n sinó una actitud de la qual gaudir, aprendre i enriquir-se. Ens voldrien, els agents de la injustícia, desconnectats i aïllats en un mar d'ofertes de vides buides que tenen com únic horitzó, per exemple, el consum sense fi, el fet d'arrossegar-nos en feines sense alternatives i suportant la impotència de sentir que no es pot fer res. És un esforç la mani, l'assemblea i l'acció política constant? Sí. Però imagino poques coses més boniques que dedicar un vespre de juliol a trobar-se a la plaça amb els veïns, per compartir en veu alta també la possibilitat d'estar cansat, desmoralitzat i dubtós. Poques coses més boniques imagino que sentir com, després del debat, els teus companys t'avisen de què les "botifarres solidàries" ja estan llestes i que la cervesa freda ens està esperant. Poques coses més esperançadores puc imaginar que aquells nens que juguen al nostre voltant recordaran sempre aquell vespre de juliol on les seves mares, pares, àvies i avis es reunien a la plaça per construir un món millor. I la convicció que aquest record els portarà a ells també a continuar les batalles que nosaltres no hàgim pogut guanyar però que mai vam abandonar.

  • Comparteix