Tirem-nos a Fontana pel cap

Un dels tuits generats per la mort de Josep Fontana que més em va fer pensar va ser el de Sandro Maccarrone (si no el seguiu, feu-ho). Deia: "La sortida democràtica a l'actual situació política de Catalunya es deu assemblar molt a Josep Fontana. Només cal veure la diversitat de la gent que avui el reivindica".

Efectivament no passa sovint a la Catalunya d'avui que una persona sigui lloada per independentistes d'esquerres, independentistes d'esquerres, federalistes, partits pro-155, anarquistes i un llarg etcètera. Algú que no conegués la persona i la seva obra podria pensar que un aplaudiment tan transversal es podria deure al fet que el personatge en qüestió era innocu per a tothom. Però qualsevol que hagi mínimament seguit la seva trajectòria i la seva obra sap que és exactament al contrari: tothom en rebia d'en Fontana. L'autor de "La formació d'una identitat", una obra absolutament compromesa amb el catalanisme més militant ("passi el que passi, aquesta voluntat de seguir sent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments, seguirà persistint en el futur") no tenia pèls a la llengua si calia criticar l'independentisme màgic dels "18 mesos". El vell marxista que se l'havia jugat a la lluita antifranquista no dubtava a parlar de "la traïció de l'esquerra" durant la Transició, tot referint-se a molts dels seus companys. Per tant, malgrat la unanimitat de les lloances, Fontana no era gens innocu. Al contrari: obligava a pensar i, sobretot, a qüestionar-ho tot. I el millor homenatge, crec, és fer servir la seva obra per continuar fent-ho. I això, sense dubte, vol dir que un cop passades les lloances post-mortem, hem de seguir fent servir la seva mirada al passat com a eina de coneixement, de crítica i autocrítica d'allò que fem avui.

Posem-nos mans a l'obra, doncs, però abans prenem precaucions. La immensitat de la seva obra i la insubornable rigorositat que fa que "hi hagi per a tothom" serà inevitable que cada un agafi la part que més li convé no tant per fer crítica o autocrítica sinó per justificar els errors propis. Davant aquest perill hi ha dues coses que ens poden ajudar. En primer lloc ser conscients que l'honestedat de l'obra de Fontana rau en el fet de ser sempre conscients que estem fent una "tria". "El camp de l'activitat humana és tan extens que ningú no podria pretendre descriure'n la totalitat. El que fa l'historiador és triar allò que considera rellevant". Doncs bé: de la mateixa manera que "el camp de l'activitat humana" és extens, extensa és l'obra de Fontana i d'entre tot el que ens ha deixat, haurem de triar. La segona qüestió que ens ajudaria a no utilitzar Fontana per justificar errors propis seria no fer-lo servir per provar com s'equivoquen "els altres" sinó per intentar veure que estem fent malament "nosaltres". I com que la història no s'atura, jo començo avui.

I començo mirant que va dir Fontana de "nosaltres". Un "nosaltres" que podríem descriure com l'esquerra no independentista catalana. I per fer-ho em remeto als que podrien ser els nostres antecessors, lluny, l'any 1860. Explica Fontana a "La formació d'una identitat": "Al Principat, la tendència política predominant seria en aquests anys la del republicanisme federal. (...) El que seria batejat com a Partit Republicà Democràtic Federal recollia ara l'herència d'una tradició de lluita que associava la visió de la revolució com a eina transformadora de la societat a una reivindicació de la catalanitat, que es pensava que podia realitzar-se dins d'un marc federal espanyol; una actitud que no trigaria a crear-li problemes amb el republicanisme de Madrid". Ens sona. Seguim llegint: "L'objectiu de la federació era comú, però el que separava els federals "intransigents" dels "benèvols", que predominaven a Madrid, era que els primers, conscients del pes de les diferències entre les diverses comunitats, volien una federació construïda des de baix, basada en l'exercici de la sobirania popular, mentre els "benèvols", tement que la unitat d'Espanya es veiés amenaçada, la volien feta des de dalt, des d'un poder central fort". Ens sona.

La traïció de l'esquerra a la Transició: "Des del moment en què es va autoritzar els partits fins aleshores clandestins a participar obertament en el joc polític, els que s'havien presentat com a líders de la ruptura no solament van ajornar els objectius pels quals deien estar lluitant des de 1939, sinó que van renunciar per sempre més. No es tractava d'un pacte per enfrontar una situació provisional, sinó d'una conversió amb renúncia explícita i definitiva d'una gran part dels principis que fins aleshores havien proclamat, i pels quals els seus militants s'havien arriscat a la presó i a la mort en els anys de lluita contra la dictadura". Ens sona.

"La deriva del PCE i del PSUC va ser molt més dramàtica (que la del PSOE), perquè estava arrelada a una tradició que havia madurat durant la lluita contra el franquisme. La feina va estar a càrrec de Carrillo, que es va proposar reemplaçar les velles perspectives revolucionàries per una fantasia, la de l'"eurocomunisme", que sostenia que en l'Europa d'aquell temps les forces socialistes podien accedir al govern "y sucesivamente al poder" a través del sufragi universal; una afirmació delirant en el context de la guerra freda". Ens sona.

"Les forces polítiques catalanes, que des de 1971 tenien una representació unitària en l'Assemblea de Catalunya i, des de 1975, en el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, reivindicaven el retorn immediat d'una autonomia en els termes que s'havien aconseguit el 1932. En principi, i si es feia cas dels oferiments del dret d'autodeterminació que les forces d'esquerra proclamaven als seus manifestos, calia pensar que es podia tenir el seu suport per a la recuperació immediata de les llibertats. (...) La veritat, però, era que aquests pronunciaments només eren retòrics. No era lògic esperar suport a l'autonomia per part de Carrillo, que havia combatut les "desviacions nacionalistes" de Comorera el 1949, expulsant-lo del partit, i que va intentar més endavant fer desaparèixer el PSUC, convertint-lo en una mera sucursal del PCE. Per una altra banda, bastava a veure com havia acceptat sense cap reserva el principi de "la unidad de España". Ens sona.

"Una situació que seria especialment dramàtica per al PSUC, que com ha assenyalat Pere Gabriel, basava la seva força en l'estreta relació que mantenia amb els moviments de masses, però que va fer cas ara a les indicacions de Carrillo, que sostenia que la política no s'havia de fer al carrer, on era difícil controlar-la, sinó al Parlament i, sobretot, en les negociacions entre els dirigents del partit i el govern, lluny de qualsevol forma d'escrutini dels militants. El PSUC començaria ara a perdre la seva capacitat de mobilització, en un procés en què el desarmament ideològic imposat pel PCE el va arrosegar finalment a la destrucció". Ens sona i els hereus d'aquesta destrucció hi són ben vius avui, encara que amb escassa representació parlamentària.

Tirem-nos a Fontana pel cap, com a arma llancívola. Però sempre conscients que la tria sempre és incompleta en una obra immensa d'algú que pensava lluny de mesquineses partidàries. La "diversitat de la gent que el reivindica" a la que feia referència Maccarrone hauria de servir perquè l'obra de Fontana segueixi sent incòmoda, útil i espai de debat. A "L'ofici d'historiador hi ha la clau: "No és una feina fàcil, ni és còmoda, perquè ens haurà d'obligar, per força, a mostrar-nos crítics amb l'ordre establert ens condemnarà, per això, a la marginació que aquest ordre reserva a la dissidència. Però realment val la pena."

Tirem-nos a Fontana pel cap, encara que sigui per evitar que el reconeixement "transversal" de tant poder establert converteixi en un ornament innocu.

  • Comparteix