Què fem ara? 5 reflexions

La pregunta està a l'ambient constantment. A les tertúlies de la tele i de la ràdio, a les entrevistes, als articles d'opinió, a les escoles d'estiu, als fils de Twitter i a la cua del pa: i ara què? No hi ha dubte que l'abast i la profunditat de la pregunta és enorme i, per tant, la resposta necessària ha de partir d'una premissa indefugible: cal trobar-la col·lectivament. Qui digui que té la resposta, menteix. Això, però, no vol dir que tots esperem que sorgeixi espontàniament. La resposta correcta sorgirà de múltiples propostes, visions, anhels i idees. Amb aquesta premissa absolutament clara, posem sobre la taula una proposta en cinc punts. Esperem que alguna cosa sigui útil.

Punt 1: "Think different"

Fa un any van passar una sèrie de coses que van canviar el mapa polític i social català per sempre. A les manifestacions davant la seu d'Hisenda, a les portes de la seu de la CUP assetjada per la Policia, als col·legis electorals de l'1-O, a les manifestacions massives del 3-O va passar una cosa que no havia passat mai: la lluita i la mobilització ja no eren exclusivament "independentistes". Desenes de milers de persones que durant anys no van sentir-se interpel·lades pel "procés", de cop i volta van sentir i entendre que calia aixecar-se i lluitar. Aquells dies es va trencar el relat que diu que "Catalunya està partida en dues meitats" i que planteja el conflicte en termes "independentistes" i "constitucionalistes". L'1-O desenes de milers de persones van ocupar escoles, van muntar taules de votació i van defensar urnes... i van votar NO a la independència. Cada un d'aquests NO és un tresor col·lectiu. Un tresor que ens diu que, independentistes o no, podem fer camí plegats. Que podem ser del SI o del NO, però que davant la imposició, la violència, la repressió, la presó i l'exili, podem lluitar de la mà. Insisteixo: no és un detall menor. La possibilitat de treballar plegats malgrat que el nostre posicionament sobre la independència té un poder enorme. De fet, crec que és el malson més temut pel Règim del 78. Per això el primer punt d'aquesta proposta és "pensar diferent" i més enllà dels marcs imposats per aquest règim. I amb aquest pensament en ment, deures. Deures per indepes: no intenteu "convertir" en "indepe" a qui no ho és però lluita al vostre costat per la democràcia. És una tonteria. Si està al vostre costat quan baixa la Policia de les furgonetes, si està al vostre costat quan la repressió colpeja i si està al vostre costat quan arriba el moment d'imaginar com construir democràcia, ja teniu el millor company de viatge. No "convertiu". Lluiteu al seu costat. Un vot, sigui SÍ o sigui NO, no ens pot separar. Ens uneix la consciència de derrotar aquells que no volem que votem, ni SÍ ni NO. Deures per no-indepes compromesos: No li demaneu al indepe que deixi de ser-ho. No cal. Algun dia, quan per fi Catalunya hagi de decidir sobre això, tindrem apassionants debats. Ara, però, estan perseguint indepes, estan empresonant indepes, estan criminalitzat indepes. Un demòcrata de veritat no discuteix de política amb qui pensa diferent quan qui pensa diferent està sent perseguit. Un demòcrata de veritat es posa al seu costat per fer front al perseguidor. Entre altres coses perquè un demòcrata, si és de veritat, tard o d'hora serà perseguit per aquells que mai han cregut en la llibertat i el pensament. Un demòcrata de veritat no posa "peròs" davant la repressió. Ets "federalista"? Ets "confederalista"? Perfecte. Però no oblidis mai que els mateixos que avui persegueixen els independentistes et perseguiran a tu. Amb aquests deures fets el Borbón, Arrimades, Casado i Josep Borrell són minoria. I tremolen.

Punt 2: Si vols pacte, prepara la lluita.

Front comú per fer què? Per fer un referèndum pactat. Si, ja ho sé. Si ets independentista estàs a punt de deixar de llegir. La idea de "referèndum pactat" està tocada de mort des de fa molt. L'han apunyalat per totes bandes. Primera punyalada: aquells que diuen que volen un "referèndum pactat" però no estan disposats a moure un dit per aconseguir-ho. Diuen: "Volem un referèndum pactat, ens encantaria, seria la millor opció. Si un dia arriba serà molt bonic. Mentrestant, indepes, calleu". Qui dies passa anys empeny. Segona punyalada: "El referèndum pactat només arribarà quan siguem més... i això ens portarà 20 anys". Amb aquests mimbres, defensar un "referèndum pactat" avui sembla una presa de pèl. Però crec que cal seguir defensant-lo.

Certament molts independentistes diran que "el referèndum ja l'hem fet". Molt bé. I on és la República? On és el "nou estat en forma de República". No hi és. No passa res. Seguim i aconseguim un "referèndum pactat".

I com ho fem? Obligant l'Estat a pactar. I l'Estat no pactarà mai, mai, mai si no es veu obligat a fer-ho. Mai cap pacte s'ha aconseguit dient que vols pactar. S'ha fet obligant a pactar. I no hi ha cap govern, cap president de la Generalitat, cap Parlament i cap partit que sigui capaç de fer-ho. Ho ha de fer la gent desobeint la violència com es va fer l'1-O. Paralitzant el país com es va fer el 3-O. Aquells dies milions de persones, més enllà dels partits, de les crides dels líders i de les seves institucions, vam fer tremolar l'Estat. No va ser suficient però vam aprendre que si que es pot.

La Transició que encara avui patim, la traïció que va suposar, la impunitat que va assegurar als torturadors es va fer en nom del "pacte". Però això no va ser un pacte. Va ser una rendició aconseguida gràcies, entre altres coses, a la tasca feta per aturar la mobilització. Una tasca feta, com explicava Josep Fontana, tant per la dreta com per l'esquerra partitocràtica d'aquell moment. És clar que cal "diàleg", és clar que cal "acostar posicions", és clar que cal un "pacte". Construïm-lo tenint clar que la millor manera és fer-ho des del carrer. Amb l'1-O i el 3-O no va haver-hi prou? Doncs dues, tres, mil tasses. Qui parli de "diàleg" i de "pacte" sense parlar de "carrer", no vol ni diàleg ni pacte. Vol rendició.

Lligant aquesta idea amb la primera, insisteixo reflexió: la lluita del carrer pot ser per "implementar la República" fruit del "referèndum que ja hem fet". És legítim però ha quedat demostrat que insuficient. La lluita del carrer guanyadora es construeix amb la força dels independentistes en col·laboració amb els autodeterministes que assumeixen la mobilització com a eina de canvi.

Nota reiterativa: Un autodeterminista que esperi que el "referèndum pactat" caigui del cel sense ocupar els carrers no és un autodeterminista.

Punt 3: No cal tenir por de Tabàrnia. Som nosaltres.

Tabàrnia és el nom de l'estratègia de Ciutadans per trencar Catalunya. Ajudats pels mitjans de comunicació de l'IBEX han volgut inocular la divisió i l'enfrontament. Davant això és precís negar-ho i denunciar el muntatge. Però ens hem estat defensant de Tabàrnia. I cal passar a l'ofensiva. Una ofensiva que potser passa per entendre que Tabàrnia som nosaltres. M'explico.

Als carrers Tabàrnia no és més que un grupuscol. La resposta a la crida de Ciudadanos només ha aconseguit mobilitzar de manera constant a una munió de feixistes, violents i eixelebrats. Són perillosos però son pocs. Molt pocs. De totes maneres, però, hi ha dues coses fonamentals i urgents que hem de fer.

La primera: tenir clar que aquests encaputxats, violents i feixistes no representen a tots els votants de Ciutadans. De fet, hi ha dades matemàtiques que demostren que no tots els votants del partit d'Albert Rivera son tan fatxes com Albert Rivera. Un exemple: el 80% de la població a Catalunya està a favor de solucionar la situació que vivim mitjançant un referèndum. Albert Rivera nega de manera absoluta aquest referèndum. En aquest 80% de sentit comú hi ha, matemàticament, votants de Ciutadans. Un 80% de la població considera injusta la presó preventiva dels líders catalans i deplora la violència policial. Si fos per Albert Rivera es podririen a la presó fins al judici final i els policies de l'1-O serien condecorats. En aquest 80%, matemàticament, hi ha votants de Ciutadans. Última: més del 80% de la població rebutja la Casa Real. Albert Rivera crida cada dia "Viva el Rey, viva el Orden y la Ley". En aquest 80% també hi ha votants de Ciutadans.

La segona cosa que cal fer (i com a conseqüència de la primera) és preguntar-nos com ha estat possible que sense ser feixistes, ni violents, ni monàrquics, ni repressors, tanta gent va votar Ciutadans? És a dir: preguntar-nos què hem fet malament. Podem acontentar-nos pensant que tot plegat és només culpa de la manipulació dels mitjans de la banca. Encara pitjor, podem consolar-nos pensant que aquells votants tenen alguna mancança social i intel·lectual irreversible. Pot ser confortable pensar tot això i esquivar les nostres pròpies responsabilitats en aquest fenomen, però l'únic que aconseguiríem així seria donar la raó a Ciutadans: aquí hi ha uns i uns altres. Arraconats, separats i sense capacitat d'establir ponts. Ciutadans treballarà perquè així sigui. Hem de treballar en sentit contrari. I, si us plau: al primer que digui que "cal anar" a "eixamplar la base" que s'ho faci mirar. Potser ens cal mirar a la cara dels nostres veïns i veïnes votants de Ciutadans i en comptes d'evangelitzar-los, senzillament escoltar-los. Potser ens poden ajudar a entendre quin ha estat l'error, per on s'ha començat a fer l'esquerda per la qual ara Ciutadans es cola.

Sense dubte el sobiranisme català (independentista i autodeterminista) ha fet una enorme tasca per arraconar el nacionalisme ranci, identitari i excloent del centre de la seva acció política. Però les identitats existeixen, hi són allà i no cal tenir por d'elles. Parlo d'identitat en el sentit "fontanià" del terme. I deixeu-me que el citi llargament abans de continuar: "La identitat és, per a mi, una realitat que neix d'una llarga existència compartida, no pas producte de la terra o de la sang (...) Fugint dels inacabables debats entorn del concepte nació i que en el segle XX ha estat responsable de milions de morts com a conseqüència de neteges ètniques (...) he preferit anar a la recerca de l'arrel primordial d'allò que constitueix un poble: a les experiències històriques que han anat conformant una identitat col·lectiva i una cultura pròpia que proporcionen als seus ciutadans un sentit de connexió i de pertinença (...) Un conjunt d'elements, en suma, que integren allò que els catalans del passat anomenaven senzillament 'la terra'".

I si en comptes de donar-li totes les culpes a la manipulació (absolutament real) ens preguntem si hem estat prou atents al fet innegable que "les experiències històriques que han anat conformant una identitat col·lectiva" són experiències diverses? I si aquesta manca d'atenció és allò que aprofiten els mitjans de l'IBEX i Ciutadans?

Em nego a pensar en tots els votants de Ciutadans com "l'altre". Són els meus veïns i veïnes, són companys de feina, companys dels meus fills a escola. Ciutadans basa el seu poder a fer gran la divisió. Doncs nosaltres cap a l'altre costat. Potser hem perdut massa temps intentant "convèncer" i hem escoltat poc. "Cal escoltar" deia fa poc Quim Arrufat a un tuit. Doncs això.

Punt 4: Ho volem tot

En Jordi Cuixart no va parar de repetir-ho: "Lluites compartides", "lluites compartides". Avui, fins i tot una part de l'esquerra continua repetint que "tot plegat és cosa de la dreta catalana". Per la seva banda Ciutadans no para de repetir que ells es preocupen "dels problemes reals de la gent". Per una altra banda, certs sectors de l'independentisme han interpretat les crítiques a les polítiques públiques dels seus diversos governs com un "atac" al seu projecte. En nombroses ocasions les reivindicacions populars per una sanitat pública de qualitat, les crítiques absolutament fonamentades al model i la gestió del sistema educatiu, la denúncia de la corrupció o l'atac al medi ambient o a les polítiques antifeministes insertes als pressupostos han estat vistos com una "interferència", com una manera de fer la guitza a l'independentisme.

Les "lluites compartides" de Cuixart i Òmnium trenquen aquest bucle, marquen el camí, posen la mirada en la "sobirania" i donen cos i múscul al qual moltes vegades sembla només un eslògan: "la lluita nacional, social i cultural són indissociables". Aquí torna a haver-hi un punt de trobada, un espai de treball col·lectiu que enforteix tota la societat davant els atiadors de l'odi i la divisió. Voler-ho tot perquè tothom visqui millor. Encetar debats i encontres. Fer procés constituent, que no és una altra cosa que constituir-nos, des de la diferència, en amos de les nostres vides.

Punt 5: Quan vingui un altre juny

El debat, sobretot dintre l'independentisme, està cristal·litzant des de fa mesos al voltant de dos pols que crec enganyosos: o "fem efectiva la República ja" o ens esperem 20 anys a "ser més". El primer pol expressa més un desig que una possibilitat material. Ens pot agradar més o menys però aquesta materialització està mancada de força efectiva. (Qui diu força diu organitzativa, institucional, política i, potser com a conseqüència de les anteriors, popular). Pel que fa al segon pol -"hem de ser més, ja ho provarem d'aquí 20 anys"- porta dintre un fantasma que crec que no ens podem permetre: dilapidar i enviar a casa una societat que ha demostrat compromís, capacitat de mobilització, determinació i, sobretot, consciència. Més enllà de l'independentisme, la societat catalana s'ha convertit en una anomalia democràtica a preservar en mig d'una Europa que es llença als braços de projectes col·lectius basats en la por, la irracionalitat i l'odi. Esperar 20 anys i pausar aquests procés és una greu irresponsabilitat. Per a la societat catalana però també per la resta de pobles. Catalunya fa un regal al món amb la seva revolta i envia un missatge potent. No podem tornar a casa a construir per omissió una "normalitat" terrorífica.

Tenim davant moments que ens posaran com a societat davant una decisió de molta profunditat. Quan comencin els judicis als líders empresonats, quan arribin les sentències dures, haurem de decidir si ens rendim o si ens plantem.

Aquests dies el debat està sobre la taula: què farem? Sincerament, crec que seria una derrota col·lectiva, esbandir-ho tot amb una "mani", per més gran que sigui. No parlem de "solidaritat" amb els presos. Els judicis i la sentència seran un judici i una sentència contra nosaltres mateixos, en tota la nostra diversitat. Sincerament, jo no sé exactament com hauríem de respondre com a societat davant un escenari que s'apropa molt de pressa. Però crec que per entomar-ho a l'alçada de tanta dignitat demostrada, és imprescindible: a) Construir una resposta col·lectivament, b) construir-la des de la pluralitat guanyadora de la qual parlava al punt 1 d'aquest escrit i c) amb la determinació, valentia i dignitat que ja vam demostrar l'1-O i el 3-O. Amb tots els seus perills però amb tota la determinació.

Hi ha qui diu que per aixecar-se com vam fer el 3-O, que per respondre amb la contundència que la situació exigeix, "cal ser més". I si fos a la inversa? I si som més cada cop que demostrem determinació? Ahí lo dejo.

 

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.