A callar

La decisió de la justícia belga de no extradir Josep Miquel Arenas, Valtònyc, ha caigut com un gerro d'aigua freda en forma de calbot estratosfèric —un altre— directe als morros de l'aparell judicial espanyol i els sectors més intransigents de la caverna política. Una nova patacada jurídica que evidencia que allò que, en un atac de sinceritat, digué un alt càrrec del Govern espanyol: “Estamos solos en Europa”, va admetre un home de confiança del Govern de Rajoy quan la justícia alemanya va alliberar Puigdemont. Però ja se sap que una cosa és parlar en off i l'altra fer-ho a cara descoberta com ahir feia Albiol: “Bèlgica s'ha convertit en un problema per la UE, és el refugi de delinqüents”, digué el dirigent del PPC. Talment com aquell acudit d'un conductor kamikaze que va en contra direcció per l'autopista i es pensa que són els altres, els temeraris.

La realitat és tossuda i s'acaba imposant, a tot arreu menys a l'Estat espanyol. A l'Espanya de la pandereta ara governada per un socialista, fa pocs dies es detenia l'actor Willy Toledo per cagar-se en Déu. Mentrestant, un jove de 24 anys que canta rap ha de viure lluny de la seva terra perquè el Búnquer ultradretà segueix manegant els fils des del 39 davant dels morros de tothom. Els Jordis i mig Govern català es podreixen en presó preventiva i tantes altres animalades tolerades, emparades o directament impulsades pel PSOE. Ni oblit ni perdó pel partit dels miserables: el mateix PSOE dels GAL i el que sota el seu govern, es va negar a extradir l'oficial de les SS nazis, León Degrelle, refugiat pel franquisme des de 1945 i que seguí gaudint de l'exili espanyol fins a la seva plàcida mort a Màlaga el 1994.

Però davant d'aquest escàndol democràtic n'hi ha que callen, suposo que per vergonya o perquè ja els hi està bé. Pitjor són, però, els que sota una falsa solidaritat de paper, borden enfollits perquè no poden justificar que mentre ells han estat de braços creuats davant de tanta ignomínia, hagi estat l'entorn de Puigdemont i mig poble català, qui hagi fet costat al jove Valtònyc. La mateixa “burgesia catalana” que va posar les urnes al carrer, i que, amb més o menys encert, ha demostrat ser mil vegades més revolucionària que qualsevol progre de saló que, havent usurpat la revolta del 15-M, demanava equidistància mentre obrien com a melons els caps dels nostres avis per voler votar.

Dels del “que desastre, que mal todo” no me'n crec ni mitja paraula de la seva solidaritat perquè sempre amaga un dard enverinat carregat de cinisme. De la impotència del laboratori polític de disseny i de l'estafa subvencionada amb sous i dietes de diputat de l'esquerra caviar, no en vull sentir cap lliçó. Així que menys paraules de quaranta duros i més humilitat, que les hòsties de la policia i l'extrema dreta, els exiliats i els empresonats, ens els mengem nosaltres. #FreeValtònyc i a callar, coi.

  • Comparteix