Un restaurant de Barcelona

Tenint en compte els temps de repressió, d'involució democràtica i d'extrema desigualtat que ens han tocat viure, posar-se a escriure sobre un restaurant pot semblar una frivolitat. De totes maneres em vaig imposar fer-ho després d'haver sopat en un local de Barcelona, a mitjans de la setmana passada.

He de dir que no era la primera vegada que anava al local en qüestió. L'havia visitat un parell de vegades per fer el menú de migdia tot parant atenció a la reunió entre plat i plat o prenent notes per fer alguna cosa a la tarda. En mig del tràfec diari, bona impressió: bé de preu, senzill, la compra feta amb ganes, amb una mica més de cura als detalls que el normal en aquests casos (i.e. passant de la carregosa ceba caramel·litzada omnipresent als acompanyaments i només escalfant-la una mica, amb moltíssima intenció) i, creia recordar, música agradable. Un menú més d'aquells de "mira tu que bé". Però malgrat la normalitat (insisteixo, per sort "normalitat" a Barcelona és menjar bé si et mous una mica) alguna cosa em va portar a voler anar, a mitjans de la setmana passada. De nit.

Potser per anar amb més temps, potser per anar amb la meva parella, a sopar (i no a cap "reunió") o potser, simplement, per l'enlluernament que l'obscuritat de la nit confereix a segons quins racons de Barcelona, vaig veure coses en aquell restaurant que feia temps que no veia. Coses que vull compartir perquè, d'una manera o una altra, n'hi va molt a tots i totes.

El restaurant té portes de fusta i vidre. Vidres de diferent mida i forma que exigeixen un petit esforç per veure què hi ha dins. Entre els vidres i les seves cortinetes i enganxines es veu una sala allargada amb, com a màxima, una dotzena de taules, amb estovalles de roba blanca i cadires cobertes també amb tela blanca. Es veuen quadres de tot format i època, alguns mobles antics. Però com que fruit de les meves incursions diürnes jo ja coneixia el local, vaig entrar amb la Marta directament. Com dic no havia estat a la nit i el primer que vaig veure (i que no havia vist de dia) va ser una llum, un tipus de llum. Per entendre'ns, com si haguessin aplicat a tot el restaurant un filtre d'Instagram. El filtre es podria haver "Paris 1900", "Roma di Marcello" o "Venezia al novembre". Per entendre'ns.

Algun despistat podria haver buscat al sostre del restaurant el sistema de llums que feia possible aquella textura. Però no l'hauria trobat. Al sostre una sèrie de làmpades antigues, del mateix estil però lleugerament diferents. Darrere aquell bany de llum no hi havia cap dissenyador d'interiors ni cap tendència a l'alça. Em vaig estremir: senzillament això era així. No volia ser. Era.

I a partir d'aquí vaig veure que tot allà era. Exemples. Les estovalles blanques i les teles que cobrien les cadires no eren retro. Eren. El terra antic era antic, sense més. Les esquerdes no sortien de cap motlle. Les havia fet la gent, el temps, la ciutat i algun repartidor poc acurat. I la rusticitat de les parets no era fruit d'un procés "d'avintagement", ni tan sols d'una restauració conservadora. Era una paret d'un restaurant preolímpic de Barcelona per on no ha passat ni una mà de "modernitat". Eren, per entendre'ns, parets velles.

Amb el menjar (em vaig assabentar més tard) passava una mica el mateix. El menjar era bo, però això no era el millor del menjar. El millor era que, com la llum, les estovalles i les parets, era el que era. Si la matèria primera era de la Boqueria era perquè està a prop. Ja sé que això passa a molts restaurants de la zona, però per entendre'ns, us explico la història del pastís de galetes. Resulta que el pastís està recoberta amb mantega. "És la recepta de la meva mare... que encara és viva i ens la feia quan érem petits... En realitat la recepta original és amb nata però en aquella època (érem sis germans) era més barat fer-ho amb mantega... Ara li explico a la meva mare que la mantega és més cara que la nata i que jo faig el pastís amb mantega". El pastís també era un pastís.

L'any 1925 el poeta austríac Reiner Maria Rilke li explicava al seu amic Witold Hulewicz: "Encara pels nostres avis hi havia una "casa", "una font", "una torre" per a ells familiar, més encara, la seva pròpia roba, el seu abric: infinitament més familiar; gairebé totes les coses eren recipients en que es trobaven allò humà (...) Ara arriben a Amèrica buides coses indiferents, pseudocoses, trampes de la vida... Una cosa en la ment americana, una poma o una vida americanes no tenen res en comú amb la casa, la fruita, el raïm, en que havien penetrat l'esperança i l'ensimismament dels nostres avantpassats".
A Barcelona es menja bé i bé de preu a molts llocs. Però de vegades m'he preguntat "de qui és la casa aquesta?". Estic a casa d'algú o a una pseudocasa? Estic a les portes de la cuida d'algú o la taula que tinc davant és un actiu al balanç comptable d'un grup empresarial? Ha vingut l'amo alguna vegada per aquí? Hi ha algú que tingui cura de no caure en la carregosa trampa de la ceba caramel·litzada? Perquè el pastís porta nata o mantega? Que farà amb les llampades l'ens propietari el dia que la taxa de reposició de les seves taules no sigui prou alta per compensar el fet de no estar invertint en bons de l'Estat?

I vaig acabant. Potser part de la màgia de tot plegat és que aquella nit la meva parella i jo estàvem gairebé sols. Gairebé tot això tan real per a nosaltres sols. Quan vam anar a pagar vam elogiar el lloc, el menjar i l'atenció i vam dir allò de "ho recomanarem als amics". I automàticament vaig sentir una pulsió pseudo-egoista: explicar aquest secret? A tothom? I si es trenca? I si tota la realitat saltava pels aires per culpa d'un comentari positiu a TripAdvisor? I si el que necessitava aquell lloc per abandonar el món real i internar-se en la pseudo-Barcelona era un article explicant que hi ha un lloc que segueix sent un lloc? Un egoisme que neix de saber que, com en la indeterminació de Heisenberg, allò que mirem serà inevitablement modificat en la mesura que el mirem. En aquest cas, en la mesura que molta gent vagi al restaurant en qüestió. Per entendre'ns, fa 50 anys la gent venia a Barcelona a veure les Rambles. L'acumulació de totes aquelles mirades fa que avui siguin les Rambles les que miren a qui vé... i l'intenten vendre alguna cosa. Recordo la primera vegada que vaig anar a Venezia: gaudia veient com la gent d'allà anava a comprar fruites a mercats flotants. Després del pas de milions com jo ja no hi ha ningú que pugui ser vist comprant fruites.

Però un cop sobreposat a l'egoisme de voler-ho tot per a mi, vaig pensar que si el restaurant tenia 12 taules i només un parell estaven plenes, en comptes de morir per masses mirades, aquell lloc real podia morir per masses poques. No vaig voler assabentar-me de la situació concreta del negoci ja que no tinc confiança amb els seus responsables, així que potser, tot plegat, son coses meves. Però la disjuntiva ja estava plantejada i no sabia què fer. Podia escriure un article dient: "He descobert un restaurant molt maco, aneu-hi". Però l'egoisme em pot. Podia no dir res i carregar amb la responsabilitat que, d'aquí a uns anys em trobi, per exemple, una botiga de venda de fundes pel mòbil. No ho podria suportar. Així que us diré el que faré: ho recomanaré als meus amics, sense dubte. Però no aniré a TripAdvisor a dir que ningú vagi. I als lectors d'aquest article tampoc. Si ens trobem pel carrer o a les xarxes, si us interessa, us ho dic. Suposo que després de tant rollo, entendreu la meva posició.

PD: Aquella nit vam marxar la Marta i jo preguntant-nos si després de mirar entre les cortines i les enganxines dels vidres de la porta haguéssim entrat. Ens inclinem per pensar que no, que no haguéssim entrat, tot preguntant-nos quantes vegades passem per davant coses reals per anar a caure a les mans de totes les pseudocoses "que en el mundo han sido".

 

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.