No són temps per a dòbermans

Si vam aconseguir fer una cosa tan complicada com el referèndum d'autodeterminació de Catalunya de l'1 d'octubre de 2017, no va ser pas gràcies a l'atzar. Aquesta és de les poques certeses que podem afirmar en un temps on la realitat s'altera a un ritme galopant i els canvis apareixen com les borrasques estiuenques. És precisament en aquest temps d'impàs on l'independentisme camina sense rumb, només per inèrcia, que és més necessari que mai analitzar els propis errors que ens han dut al moment actual, però també cal fer una ullada on vam trobar-hi encerts —com el referèndum— que van servir per a cohesionar el moviment i avançar indefectiblement cap a la independència. Lògicament no em refereixo al que va passar després, sinó al camí que va dur-nos fins a fer possible treure les urnes el primer d'octubre de l'any passat.

Per molt evident que sigui, trobo que ens ho diem poc que el referèndum només es va aconseguir amb una elevada dosi d'unitat d'acció. En un moviment com l'independentisme català, històricament caïnita, és poc freqüent que els objectius passin per sobre dels interessos de partit i la lluita pel poder. Si mirem la història del moviment, ens en farem un fart de trobar murs de formigó que han tallat camins interessants, lluites internes i ganivets llargs al si de les mateixes organitzacions polítiques. Així doncs, com vàrem aconseguir fer possible el referèndum? Alineant els astres, ras i curt. Si vam fer possible treure les urnes l'u d'octubre de 2017, va ser perquè per damunt de totes les coses —la logística i l'astúcia— hi va haver tres planetes que es van col·locar l'un al costat de l'altre: Els partits independentistes, la societat civil i les institucions. Només així vam aconseguir una cosa tan complicada com la de votar passant per sobre de la força de l'Estat.

És aquí doncs, on ens hem de situar si volem recuperar la iniciativa perduda i tornar a teixir propostes útils per tal d'assolir la independència. Però per fer-ho, per a tornar a alinear els astres, el primer que cal és enterrar la destral de guerra que vola a banda i banda de la trinxera dels dos partits que governen el país. És impossible construir res de profit si les energies es dediquen a desgastar l'adversari que alhora resulta ser el teu soci de Govern. I no em parleu de botiflers, herois, líders legítims o traïdors. Això no va de saber qui la té més llarga, sinó d'entendre d'una vegada per totes que tota energia destinada a desgastar l'adversari acaba convertint-se en una mina antipersona que ens trobem al mig del camí. És per això que el primer que ens cal per a tornar a teixir una estratègia conjunta és acabar amb les dinàmiques fratricides. És responsabilitat de tots, però per damunt de tot és responsabilitat dels partits. Com és possible que en aquests moments tant ERC com Junts per Catalunya —o el PDeCAT i la Crida— permetin que entre el seu agitprop d'opinadors, tertulians i tuitaires, es dediquin a posar més llenya al foc a base d'articles incendiaris, granades de mà en forma de tuit o dit a l'ull a cop de titular? No són temps per a dòbermans i els dos partits de Govern ho haurien no només de saber, sinó posar-ho en pràctica i lligar curt els buscabregues. El primer pas per a teixir la unitat d'acció és, precisament, crear un clima on la unitat no només sigui una bonica consigna a les manifestacions, sinó que esdevingui una possibilitat real. Menys acusacions creuades, menys retòrica màgica, menys lliçons de pragmatisme i una mica més d'humilitat, si us plau.

  • Comparteix