Gestionar el mai més

En pocs dies he sabut de la mort de diverses persones. Cap d'elles m'era propera, en el sentit que no em tocaven el moll de l'os, però totes m'han impactat en un sentit o altre. El pare d'un amic íntim, mort per culpa del càncer. Una veïna de la infància a qui no fa gaires setmanes encara havia saludat, morta també de càncer. Una periodista jove amb qui havia coincidit algunes vegades, morta en accident de cotxe. Un noi de 18 anys -amic del fill d'un excompany periodista- mort en accident de moto. Una altra periodista a qui no coneixia personalment, però que era molt estimada dins la professió i que en només tres setmanes va conèixer el diagnòstic i la mort. Em poso les mans al cap. Massa desgràcia en encara no quinze dies i quantes famílies destrossades que a partir d'ara hauran de conviure amb el mai més.

Mai més tornar a sentir aquella abraçada. Mai més tornar a escoltar la seva veu. Mai més tornar a mirar aquells ulls i aquell somriure. Mai més la seva olor. Mai més una trucada de telèfon. Mai més aquell dinar en família. Mai més saber que hi és. Mai més res. És d'una crueltat terrible. Per molt que un diagnòstic o un desenllaç inevitable ens hagi pogut posar en alerta, mai estem preparats per fer front a aquest sentiment de pèrdua. Tenim la mort a tocar cada dia però per sort no pensar-hi ens permet viure sense l'angoixa afegida d'haver de ser-ne conscients. Avui hi ets i d'aquí una estona hauràs marxat per sempre. La vida és un sospir que fa putades com aquesta. Ningú ens ensenya a conviure amb el dolor més profund fins que aquest arriba, i tant és si és imprevist i tràgic com si és esperat. Quan aquella persona que estimem desapareix de les nostres vides per sempre només hi ha buidor i el dubte de si serem capaços de superar-ho. També la possibilitat que no ho vulguem superar.

Ser mare m'ha tornat més poruga. Morir m'ha fet sempre molta por però que se'm pugui morir la gent que necessito per viure és una incertesa que no acabo de tolerar massa bé. Per això cada vegada que sé de la mort d'algú, encara que no els tingui a tocar sentimentalment, no puc evitar empatitzar amb el dolor dels qui queden, com si fent-ho els ajudés al fet que no se sentissin tan sols i de pas, anés omplint el meu cos de tristesa preparant-lo per quan em torni a tocar a mi. I m'entra el pànic quan sento la mort en vida d'aquella mare que ha perdut un fill a qui ja no veurà créixer o aquells fills petits que no tornaran a veure aquella mare jove que esperaven a casa per sopar. Mira que en gastem de temps a la vida i que poc preparats ens agafa sempre el mai més. Segurament perquè sentir-lo, és viure'l. I no hi ha preparació possible cap a la buidor fins que aquesta ens penetra. Hi haurà un parell de dies, potser tres, en què haurem aconseguit esquivar-lo, perquè estarem envoltats de gent que no voldrà deixar-nos. Però llavors arribarà. I ja veurem si serem capaços de gestionar-lo.

  • Comparteix