Bolsonaro com símptoma

"Un fantasma recorre el Món. El fantasma de l'extrema dreta..." seia un bon principi, parafrasejant i desvirtuant el Manifest Comunista, per explicar què és el que està passant, no només a Europa, sinó a banda i banda de l'Atlàntic. L'extrema dreta avança aparentment imparable al Vell Món i al Nou Món, on ja governa a nord i sud del continent americà. Si no en vam tenir prou amb la victòria inesperada de Donald Trump, des d'aquesta mateixa setmana Jair Bolsonaro governa al país més gran del sud del continent.

A Europa el panorama també és desolador, o com a mínim en part: malgrat que hi ha partits d'extrema instal·lats a l'espai electoral de molts estats europeus i des de fa dècades, ara per ara en la majoria d'aquests països, la nova dreta populista no ha aconseguit governar. En d'altres, com Itàlia, Polònia o Àustria, l'extrema dreta, sigui directament governant o fent pinça amb la dreta conservadora al poder, sí que representen una amenaça real. Tanmateix aquesta amenaça segueix existint en aquells països —com França— on s'ha barrat el pas una vegada i una altra als candidats de la dreta xenòfoba i populista, perquè al cap i a la fi d'altres partits de l'espai del centredreta, n'han assumit part de les seves propostes, heus ací doncs, part del seu triomf invisible. Però aquesta extrema dreta ja res té a veure amb les closques pelades que precisament il·lustren aquest article. L'imaginari col·lectiu del prototip de "fatxa" poc encaixa amb els homes encorbatats com Trump als EUA, Bolsonaro al Brasil, o l'holandès Wilders... i encara menys amb l'auge del lideratge femení que en aquests últims anys ha encapçalat propostes xenòfobes a Alemanya, amb Frauke Petry —ja desbancada d'AfD— o amb Marine Le Pen a França.

L'extrema dreta s'ha reinventat i no és un fenomen nou. Des de l'anomenat maig negre —la contraproposta neofeixista al Maig del 68— aquest nínxol polític ha estat treballant incansablement per abandonar el prejudici i el llast del feixisme i el nazisme i crear noves fórmules guanyadores. I ho estan aconseguint, sobretot, allà on l'esquerra fracassa de forma estrepitosa. Quan es parla d'aquesta onada de l'extrema dreta a nivell mundial, o en el cas europeu, es tendeix a creure que es tracta d'un fenomen únic i coordinat. No obstant, segons el meu punt de vista, el creixement de la dreta populista a banda i banda de l'Atlàntic, respon més a fenòmens intranacionals que no pas globals. Que Alba Daurada creixi a Grècia no té per què estar relacionat amb l'augment del nacionalpopulisme a Suècia o al Brasil. Però si hem de buscar denominadors comuns en tots aquests països no podem estar de passar per alt el que crec que és el més gran caldo de cultiu més gran per a l'extrema dreta: el fracàs de l'esquerra i un centredreta que a poc a poc ha anat comprant el marc mental dels agitadors de la xenofòbia.

L'estat del benestar ja només s'estudia als llibres d'història, ha acabat fent fallida i des de fa dècades transitem cap a un camí desconegut on l'esquerra no ha sabut fer propostes atractives per un electorat propi que ha acabat desenganyat, traït i fins i tot, a voltes, ha estat responsable de votar propostes electorals de l'extrema dreta. Una extrema dreta que, hàbilment, ha capitalitzat el vot del desencís social que l'esquerra ha deixat escapar a base de falses promeses, corrupteles i una incapacitat total per a reformular-se. Hi ha un elevat percentatge de vot més antipolític provinent de l'esquerra que ha acabat votant dreta populista i xenòfoba perquè des del progressisme no se li ha sabut donar respostes. Si algú pretén abordar el fenòmen de l'extrema dreta hauria de fixar-se en el buit de l'esquerra. Urgeix com mai doncs, construir un espai progressista capaç, guanyador i allunyat de dogmes, que sàpiga oferir propostes al seu electorat. L'únic dic de contenció capaç d'arrebassar l'hegemonia creixent d'aquest monstre que recorre el món serà l'esquerra, i com més tard ho entenguem, més gran serà el desastre.

  • Comparteix