Gent del barri

Una de les coses que hauria matat la meva àvia abans que ho fessin els seus 91 anys hauria estat treure-la del barri. Del seu barri. El seu Sant Andreu del Palomar. Fins i tot quan pujar aquells 48 esglaons que cada dia la separaven del carrer era una proesa, sempre va prevaldre que estigués a casa seva, entre aquelles parets plenes de la seva vida, on fins i tot l'avi, gairebé trenta anys després, encara hi era. El barri que marcava els límits del món de la meva àvia va canviar durant tots els seus anys, no sempre com a ella li hauria agradat, però sempre li va donar la xarxa necessària per sentir-s'hi confortablement. Perquè normalment als barris el temps va més lent, per sort, cosa que fa de la vida de barri un refugi dins la gran ciutat. El Casal, la cafeteria de la cantonada, la merceria, la farmàcia, el centre de teatre, el teixit social del barri que la coneixia i la saludava i li preguntava com estàs; aquella cosa tan quotidiana, a les ciutats s'està convertint en un luxe: anar caminant pel carrer i anar saludant els veïns. Ella encara ho feia fa tot just quatre anys. Sent gran i vivint sola, el barri l'acompanyava.

La meva àvia les va pujar fins a l'últim dia, les escales que separaven casa seva del carrer, que sempre va ser la terrassa que no tenia al pis, tot i que el balcó el tenia com si fos un jardí, florit i ben cuidat. Fins i tot quan acumulava tanta vellesa que les feia especialment costerudes, aquelles escales, ella les pujava, perquè sortir pel barri era la seva vida. I ara que parlem tant de model de ciutat crec que hi ha una cosa que no podem oblidar. Que les ciutats plenes de botigues, comerços i negocis, bancs i grans magatzems, no són res sense la gent que els dóna ànima. I els barcelonins encara tenim sort en això, perquè el que fa que Barcelona sigui tan singular són els seus barris que eren poble. De nord a sud, de Sant Andreu a Sarrià, passant per Gràcia. Places plenes de terrasses on els pares vigilen els nens que juguen a pilota, on els avis seuen als bancs a mirar-s'ho tot i comparar-ho amb els seus temps, on es fan mercats setmanals i ballades el cap de setmana.

La vida lenta del barri davant dels clàxons i caminars ràpids del centre. Jo vull fer-me gran en un barri com el de la meva àvia. Amb el bar de la cantonada, l'Antonio de la peixateria i el tintorer que segur que m'ho arregla.

 

  • Comparteix