El Madrid republicà ens recorda que ningú ens regalarà res

Cada dilluns a la tarda participo a la tertúlia política del programa de TV3 Tot Es Mou. Parlem una mica de tot: des de l'última hora meteorològica fins a les aberracions de CJPJ, passant per totes i cada una de les batalles polítiques que omplen cada dia telediaris, portades i columnes. Però a la tertúlia d'aquest últim dilluns va passar una cosa que em sembla excepcional.

Al voltant de les 18.30 l'Helena Garcia Melero, conductora del programa, va connectar en directe amb Madrid. De l'altre costat hi havia en Luis Gimeno Lopesino, de la Coordinadora d'Assemblees Consulta Popular Monarquia o República de Madrid que ens explicava com s'ho estan fent per tirar endavant el seu projecte.

El primer que cridava l'atenció era el to d'en Luis, en mig d'un programa per on desfilen líders polítics, professionals de la comunicació i l'opinió i, en general, gent que fa de l'ús de la paraula la seva eina i de la comunicació política el seu art. A diferència de tots ells -de tots nosaltres- Luis parlava pausadament, pensant cada resposta i dubtant sobre cada xifra que se li demanava. No dic que no s'expliqués bé, però es notava que Luis era més de fer que de parlar. Luis no dominava el delay que acompanya les connexions en directe, es veia molest per la potent llum de la càmera i no recordava amb exactitud l'enunciat de la pregunta que es feia a les consultes. Això últim va provocar alguns somriures sorneguers a la taula de la tertúlia. Però escoltant en Luis vaig tenir la sensació de rebre un missatge absolutament clar, meridià i ple de força: no oblidem d'on venim.

A Madrid hi ha gent fent República. I no la fan amb gabinets de comunicació, declaracions institucionals i congressos de partit. L'està fent la gent. Des de baix, organitzada en assemblees, coordinant-se i anant pas a pas.

Després d'anys involucrats en un procés d'alt voltatge que impregna tots els racons de la vida representativa, partidària, institucional i social- escoltar en Luis em va semblar un recordatori necessari per entendre perquè som on som i estem com estem. I sobretot, per recordar l'essència de tot plegat per al futur.

Algú podria pensar que, per sort, ja vam deixar enrere la fase d'unes consultes escardalenques, fetes amb un esclop i una espardenya, amb poc suport partidari i limitat suport mediàtic. Hem de recordar quan les coses es feien des de baix, a les palpentes i, moltes vegades a la contra d'un sistema establert que veia l'organització de la gent com una amenaça.

Sembla que això queda lluny. Després d'haver aconseguit la fita de què un moviment ciutadà marquès la pauta als partits i institucions que es sentien còmodes amb l'statu quo, algú podria pensar que tornar a estar a la contra, en situació de resistir l'intent de "passar pàgina" significa una passa enrere. Però potser és l'única manera de seguir fent passes endavant.

Escoltant en Luis algú podria pensar en el llarg camí que els espera als republicans madrilenys per davant. Jo penso que en Luis ens recorda que l'únic camí possible és, sempre, a la contra, titubejant i conscient que la república, ni aquí ni allà, ens la regalarà ningú des de dalt i que de vegades, cal mirar enrere per saber on anar.

  • Comparteix