El somriure del Borbó

Que ningú s'alarmi i comenci a trucar fiscals, que la foto que il·lustra aquest article no és actual, és de fa vuit anys: un microsegon pel que fa a la història, però una eternitat si ens posem a pensar com ha canviat el país des de llavors en aquest breu període de temps.

Quan vaig fer aquesta foto, l'11 de setembre de 2010, José Montilla presidia la Generalitat de Catalunya. Feia escassament dos mesos que una marea imprevista va sortir al carrer, un 9 de juliol, com a reacció a la sentència que esmicolava l'Estatut. Al parlament de Catalunya les estrelles del moment eren Montilla, Mas, Herrera, Puigcercós... una generació de polítics escapçada per l'huracà del procés que a banda de donar molt bons guions per al Polònia, també ha servit per canviar el paradigma del país, que ja no orbita al voltant del marc mental estatutari, sinó que aposta pel tot o res. El “ja no ens alimenten molles” ha esdevingut un fet que ha marcat la centralitat política del país, fins i tot per aquells que diuen no tenir res a veure amb l'independentisme però que precisament no fan altra cosa que parlar-ne —malament, és clar.

En aquells temps tan properament llunyans, setembre de 2010, per cremar una foto del rei Borbó —l'emèrit, que ara que el monarca ja té recanvi— s'havia de fer en total clandestinitat per tal d'esquivar la divisió d'informació de la Policia de torn i burlar les investigacions judicials. No era pas cap broma: les injúries a la corona et podien portar directament a declarar a l'Audiència Nacional amb petició de presó inclosa. Han hagut de passar penes i anys, i el calvari de dos joves gironins, perquè Europa sentencii que cremar fots del rei no és delicte, sinó un fet que s'emmarca dins de la llibertat d'expressió. Potser hauran de passar penes i anys també, i el calvari d'un humorista com Dani Mateo, perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans acabi sentenciant que mocar-se amb una bandera no és delicte.

Sigui com sigui, de tot plegat em quedo amb la imatge de la monarquia, més devaluada que les accions de Bankia en temps de crisi. De la visió edulcorada de Joan Carles I, cuinada pels serveis secrets espanyols amb la inestimable ajuda que polítics, mitjans de comunicació, ferralla postfranquista i la faràndula progressista, que va eclosionar després del cop d'estat del 23 de febrer de 1981, ja no en queda ni el rastre. El rei pare s'ha immolat entre caceres d'elefants, amants mantingudes amb fons reservats, prostitutes de luxe i negocis negres amb les monarquies feudals de la península aràbiga. Del jove “campechano” aficionat a les motos que ajudava a canviar rodes de cotxe, ocult per l'anonimat de la nit—recordeu la llegenda urbana?— al vell verd que hauria llançat per la borda del seu iot a una jove amant per tal d'ocultar l'aventura a la seva dona. Això és el que queda del parent de Felip V.

A ningú hauria d'estranyar doncs, el somriure miserable i còmplice que Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies —el collons de rei pare, per fer-ho curt— va oferir al príncep hereu de l'Aràbia Saudita, Mohamed bin Salman, de qui es té més que la sospita de la seva implicació en el recent assassinat del periodista Jamal Khashoggi. No sabem què es van dir en aquella trobada, presumptament casual segons el ministre Borrell. Qui sap si el collons de rei pare li va preguntar al saudita quants litres d'àcid són necessaris per dissoldre un periodista i d'aquí tanta rialleta, no?

  • Comparteix