Els meus amics invisibles

Una de les coses que més temo del Nadal és rebre un correu electrònic amb el nom de la persona a qui suposadament hauré de comprar un regal de pressupost ajustat que a sobre, haurà de ser original i amb intenció. No acabo de trobar-li la gràcia a aquesta estranya tradició de l’amic invisible i encara menys la il·lusió que genera a molts dels qui ho celebren. A mi em provoca un estrès pre-nadalenc que sempre acabo resolent comprant-lo a córrer cuita i gastant-me més del que tocaria perquè generalment n’he de fer un parell o tres i sempre vaig mancada d’idees. El més absurd de tot és que d’invisible no n’acaba sent mai perquè un cop oberts els regals comença el joc malèvol d’endevinar qui te l’ha fet i per tant l’opció de posar cara a la persona que t’ha regalat aquella cosa de dubtosa necessitat.

D’amics invisibles en tinc uns quants a la vida. Fa anys que no els veig. I quan dic anys vull dir que potser en fa 10. Però en canvi jo els considero encara els meus amics. Els tinc en un xat de whatsapp i de tant en tant envien algun vídeo graciós que va directament a la paperera, ens diem que a veure si trobem un dia per quedar que no arriba mai o felicitem algú en cadena tot i fer una pila d’anys que no celebrem res plegats. Però només per aquests petits detalls, ja els sento a prop. Son els meus amics de l’ànima, els que van formar part dels estius més feliços de la meva infància i adolescència; als qui vaig fer els primers petons i confessions, als qui vaig estimar i als qui no veig i tinc ganes de veure. Son els meus amics invisibles de veritat i aquests no porten regal.

Avui la majoria tenim fills, cabells blancs i unes quantes arrugues i tot i viure a Catalunya i en el cas més llunyà a Andorra, ha estat impossible trobar un dia de consens per veure’ns i recordar-nos que efectivament, som aquells amics de l’ànima amb qui vàrem passar els millors estius de la nostra vida, de festes a la platja i enamoraments. Deu ser qüestió de prioritats segurament, però als amics se’ls acaba perdonant gairebé tot, fins i tot l’oblit de les coses boniques.

Amb la de putades que fa la vida som ben afortunats. Perquè en aquest xat encara hi som tots i en el nostre cas, hi som bé. Per això quan m’ataca la nostàlgia -especialment la de l’època nadalenca- lamento que se’ns escapi el temps a través de missatges frívols i que aquell dia que mai acaba d’encaixar-nos a l’agenda s’acabi imposant per un fet tràgic, com acostuma a passar sempre. Els anys passen i al final t’acabes trobant als funerals perquè pels casaments, ja anem tard.

Aquests dies en què tots anem de bòlit buscant regals originals, barats i amb intenció, penso més que mai en els meus amics invisibles de veritat. Son com els ‘Herois’ del Pau Freixa i l’Albert Espinosa, amb la mateixa banda sonora dels vuitanta. A ells, a qui no veig en alguns casos des de fa 10 anys, els regalo la meva amistat indestructible convençuda que més aviat que tard segur, deixaran de ser invisibles. Forever Young...

  • Comparteix