Demà (en Carles Palacio) pots ser tu

Si hagués d'escollir entre els cinc fotoperiodistes més potents del país, sens dubte en Carles Palacio seria un d'ells. El seu domini de la llum, la passió que té pels contrastos, el seu compromís i la sensibilitat que té per captar escenes amb senzillesa i contundència, el fan, per a mi, un dels millors.

Encara no devien ser dos quarts de cinc de la tarda del passat dia 15 quan en Carles, una amiga seva i jo mateix, sortíem d'un bar de la plaça de la Independència de Girona. Amb ell vam passar bona part del matí cobrint la ràtzia policial que va començar amb la detenció, per part de la Brigada d'Informació de la Policia Nacional, de dos alcaldes de la CUP. Al llarg del dia van acabar a la comissaria de la policia espanyola una quinzena llarga de persones. Qui li haguera dit a en Carles que un d'aquells detinguts seria ell en sortir d'aquell bar.

Després de fer un cafè ens vam acomiadar fins al cap d'una estona —havíem quedat per a cobrir la manifestació del vespre— i en allunyar-nos uns metres, cadascú seguint el seu camí, vaig sentir en Carles cridant el meu nom des de l'altra banda de la plaça. Quatre individus se l'enduien per la força cap a un cotxe gris, el de la foto que il·lustra aquest article. Quan vaig provar d'arribar-hi un home i una dona em va barrar el pas i en preguntar-los què volien i si eren policies van dir que «nada, nada» i es van esfumar tal com havien aparegut. Encara sense entendre massa res —o entenent-ho tot— vaig treure la càmera per fer les quatre fotos que vaig poder. En marxar el cotxe va començar el periple de trucades: l'advocat, companys periodistes, entorn familiar... ell no era ni el primer ni el darrer detingut del dia, però no es tractava d'un cas com la resta. Si l'acusaven del mateix que els altres detinguts, el fet era doblement greu: no només perquè com la resta se'l detenia de forma irregular, sense ordre judicial, sinó que a més els fets que li imputaven —haver tallat les vies de l'AVE durant l'aniversari del Primer d'Octubre— no tenien ni solta ni volta perquè en Carles aquell dia estava treballant. I així va ser: a comissaria li van ensenyar fotos seves a la via del tren, amb la càmera penjada al coll i lluint el braçal de premsa. No estava tallant cap via, estava fent fotos, que és la seva feina.

De tot plegat una de les coses que més m'han indignat ha estat el silenci de bona part de la professió. El mutisme d'una bona part del gremi —equidistants, constitucionalistes i altres espècies protegides— ha estat quasi sepulcral. Cap novetat, és clar. Precisament el passat diumenge, el col·lega Nicolas Tomás feia un esplèndid repàs als atacs que ha patit recentment la llibertat de premsa amb l'excusa del procés independentista. Però a les seves consideracions, molt encertades, hi volia afegir un exemple de com actua una de les entitats que hauria de vetllar pels nostres drets.

Volia exposar la meva experiència sobre la delegació espanyola de Reporters Sense Fronteres, l'entitat internacional que suposadament ha de vetllar per la llibertat de premsa i denunciar els casos dels periodistes perseguits per fer la seva activitat. El passat més d'agost, setmanes després d'haver estat agredit per un inspector de la Brigada d'Informació de la Policia espanyola que cridava visques a Espanya i a Franco, em va contactar una integrant de Reporters Sense Fronteres. Amb tota amabilitat, sigui dit, va interessar-se pel meu cas per dir-me que el president de l'entitat em trucaria i que jo mateix li podria explicar el tema de l'agressió. Ja tocava, vaig pensar. Al cap i a la fi portava cinc anys rebent amenaces de mort, agressions i coaccions de tota mena a resultes de fer la meva feina, fins al punt que jo ja no puc cobrir manifestacions espanyolistes a Catalunya. Cinc llargs anys havien passat i era el primer cop que RSF s'interessava per mi... tenia tantes coses per explicar-los que vaig esperar aquella trucada amb moltes ganes.

La realitat, però, és tossuda. Més de sis mesos després, la trucada del president de RSF no ha arribat mai. I a en Carles Palacio, l'han trucat? No, a en Carles tampoc. Ara per ara, sobre el seu cas, l'entitat s'ha limitat a fer aquest tuit de gominola. Potser si fem un repàs al biaix ideològic de la representació espanyola de RSF entendríem moltes coses, però vaja, que tampoc no són pas els únics que pateixen miopia sobre el que passa a Catalunya. Som molts els que des de fa temps ens preguntem on collons és —excepte honorables excepcions— la premsa progressista de la Meseta. És per això que avui no he trobat manera més adient de tancar aquest article que refrescar les conegudes paraules de Martin Niemöller. No sigui cas que de tanta desmemòria col·lectiva no acabem per repetir la història.

«Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, 
vaig guardar silenci, 
perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates, 
vaig guardar silenci, 
perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van venir a buscar els sindicalistes, 
no vaig protestar, 
perquè jo no era sindicalista,
Quan van venir a buscar els jueus, 
no vaig protestar, 
perquè jo no era jueu,
Quan van venir a buscar-me, 
no hi havia ningú més que poguera protestar».

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.