Nosaltres les dones i ells

Sóc feminista. Diria que des de sempre. Vaig tenir la sort de ser educada per una dona amb una immensa consciència social que me’n va fer. Sé quins privilegis tinc com a dona per comparació amb milions de dones arreu del món. I sé també el despropòsit que suposa les diferències entre els nostres drets i accessos i els drets i els accessos dels homes. Ho sé, ho denuncio i hi treballo en contra.

Sé que ser dona pot semblar ser l’excepció, tot i ser majoria. Sé que es parla socialment dels nostres drets com si fóssim aquesta minoria que els reclama. Sé que he de preparar la meva filla per un món com aquest i sé que hi ha coses que no podré evitar que vegi, entengui i fins i tot s’hi hagi d’acoblar. Sé que ser dona és haver de demostrar massa coses. Sé que el menyspreu es massa freqüent, i sé que sovint és involuntari. Sé que una de cada tres dones han patit un abús i no en conec a gairebé cap que en algun moment no hagi tingut por de la força física d’un home a qui s’estima. Sé que tenim actituds tan, tan normalitzades, que ens costarà generacions treure’ns-les del damunt i superar-les. Crec que ho aconseguirem, sempre ho he pensat. Però sé quan i sé no serà fàcil i que de vegades ens sentim profundament indignades i cansades d’haver d’explicar una vegada i una altra que ser feminista no és l’equivalent de ser masclista però des d’un altre gènere; que reivindicar els nostres drets és una qüestió de drets humans; que les dones, en general, al món, ens costa moltíssim més; que hi ha 300 milions de nenes que no poden anar a l’escola pel fet de ser nenes; que la nostra menstruació que ens dóna vida es veu com una cosa gairebé bruta; que el decor forma part de la nostra educació i que usem els recursos de la seducció sense adonar-nos-en. Que n’abusem i no voldríem haver-ho de fer. Que tenim una mena de codi entre nosaltres (totes les generacions, tots els orígens) que no ens fa a totes iguals però ens agermana en situacions extremes. Que nosaltres sabem que som persones i que és el que veiem quan veiem una altra dona. Però que tenim una consciència brutal de ser persones dones. Que això ho marca tot. Absolutament tot. I sé que ha de ser així perquè cal saber què vol dir ser una dona en un món com el nostre. On sovint ens veuen dones abans que persones.

Ho sé jo i ho sabem moltíssimes de nosaltres.

I celebro que també ho comencin a entendre tants homes. Ho dic sense condescendència. Els considero víctimes, com nosaltres, del masclisme. No és una frase molt popular entre les feministes, la veritat. Però ho penso. I això que estem fartes d’escoltar que les primeres masclistes som nosaltres, les dones. Perquè sabem que de masclista no només se n’és, el masclisme hi és. Es una pandèmia contagiosa que ens fa actuar a totes i a tots no pas com seríem sinó seguint unes conviccions que no són nostres i que no només obeeixen a preceptes històrics i culturals, sinó també econòmics, de mercat, d’ideologia i que són, sobre tot, una manera d’endreçar la societat mal endreçada. I que afecta, tant com a nosaltres, als homes. Fa poc en un debat sobre feminisme un home va preguntar a una dona: I nosaltres què podem fer? I ella va contestar: Callar i escoltar. Va ser una frase molt celebrada i fins i tot hi va haver qui va riure com si l’home fos una mica ruc per no saber-ho. Però jo vaig pensar: No, així no anem bé. Aquesta barreja de complexe per formar part d’un col·lectiu que en aparença condensa les actuacions masclistes; alguns homes posant-se a la defensiva dient que ells no són com els altres, com si algú els recriminés alguna cosa quan parlem de feminisme; o els qui no en volen ni sentir a parlar o ens diuen que el feminisme és una forma de violència, em fa pensar, des de fa molt i molt de temps, que no entenc com tants homes (i dones) del món no s’adonen que són tan víctimes del masclisme com nosaltres. Que el que la societat n’espera, els demana, els recrimina i els fa fer a mesura que creixen, els arriba sense el filtre que posem nosaltres, les dones, que ens enfrontem amb cautela i precaució als prejudicis i les caselles. Els homes no, la gran majoria d’homes malauradament no semblen estar alertes contra el masclisme, i segueixen pensant que és un problema que ens afecta a nosaltres i, de vegades, els fa culpable a ells. No és així. El masclisme ens fa, a totes i a tots. I hem de viure-hi en contra.

  • Comparteix