Carta a l'Oriol

Hola, Oriol
T’escric des de l’AVE, camí de Madrid, encara fascinat per la teva carta.

No puc ni vull afegir res a les teves paraules sobre la declaració del Jordi Cuixart. Reflecteixes a la perfecció el que vaig pensar i sentir, el que van pensar i sentir tots aquells amb qui he parlat les últimes hores.

En canvi, sí que m’agradaria explicar-te la meva teoria sobre per què el Jordi Cuixart ha generat aquesta unanimitat (o gairebé) dins l’independentisme.

Qualsevol persona que hagi seguit amb una mica de cura el procés i tingui un mínim de capacitat per acceptar la realitat, ja feia molts mesos que sabia que tots els líders de tots els partits independentistes havien enganyat de manera sistemàtica i permanent els seus militants, votants i simpatitzants. Cap líder independentista encarava l’1 d’octubre com un referèndum de debò. No hi havia res preparat pel dia després i per això del 2 al 27 vam assistir a aquell desgavell espantós. Durant aquests dies de judici totes aquestes mentides, però, s’han fet més evidents que mai. Els encausats ens han explicat que tot allò va ser una enorme obra de teatre per obligar els poders de l’Estat espanyol a negociar (quanta ingenuïtat, oi?). Mobilització històrica, exercici de desobediència civil, exhibició de resistència pacífica, però en cap cas un referèndum per obtenir un mandat per construir una Catalunya independent. Els encausats, per defensar-se de la millor manera possible (només faltaria) han deixat clar que la gent que va traficar amb urnes, es va jugar la feina o es va trencar la cara l’1 d’octubre, ho va fer per un projecte diferent del que els havien explicat des de les direccions dels partits, i per això al costat de l’orgull per la dignitat que els presos polítics han demostrat davant del Tribunal, les declaracions dels membres del govern també han generat desencís. Amb Jordi Cuixart tot ha estat diferent: coherent, explicant tal com raja i sense cotilles el seu pensament i els seus objectius, desafiant els jutges i deixant-los clar que no tem passar-se anys a la presó, fent una defensa per emmarcar de la desobediència civil, tranquil perquè sap que diu el que fa i fa el que diu, ens va fer sentir que encara hi ha una sortida digna i possible. I que no tothom va mentir ara sí, ara també. Penso que després de totes aquestes declaracions, el cuixartisme és el camí. La majoria de líders independentistes estan ja inhabilitats per continuar al capdavant dels seus projectes polítics, carreguen massa mentides a la motxilla. Hauran de ser altres, els encarregats de trobar la manera de fer-ho millor. Necessitem més Cuixarts i menys mentides.

Per cert, veient l’actitud dels fiscals i de la resta de representants de l’Estat tinc molt clar que la sentència serà delirant. No tenen cap por de fer el ridícul, no els preocupa que la realitat els desmenteixi sistemàticament perquè saben què passarà. La venjança serà inclement.

Com diria Frank Underwood: “Welcome to the death of the age of reason.”

  • Comparteix