La rapidesa del temps

Sovint no ens adonem de què poc el tenim en compte. Jo, de fet, hi penso poc. Però hi ha vegades, que t’atures i recordes: era així! I et sents més a casa i més tu i que tot encaixa d’una manera perfecta. I és un exercici que hauríem no pas de fer sovint sinó de tenir interioritzat d'alguna manera. Ahir parlant amb una amiga em deia que el que hauríem de fer més sovint és aturar-nos a pensar: de debò vull viure com estic vivint. I té tota la raó. Aturar-se, respirar, repensar-nos. No buscar el temps de fer-ho, sinó interioritzar-ho d'una manera més profunda i arrelada. Què ens ho impedeix?

El consum, sens dubte, és un costum castrant. Aquesta urgència de consumir informació i gastar diners en compres absurdes que oblidem de manera immediata, estem permetent que ens sembli massa normal. La urgència, però, no ens deixa respirar. Comunicofília, en deia fa poc un amic. Patim comunicofília. I no només estem enganxats a saber què pensen els altres de nosaltres sinó que estem disposades a gastar i pagar coses que ens permetin: 1) causar la impresió de una imatge fictícia que volem transmetre i 2) rebre'n una opinió com més ràpid millor. I així ja no mirem paisatges sinó que hi veiem fotografies de portada de facebook, no recordem sinó que fem un vídeo i no escoltem sinó que transmetem a una velocitat absurda i incombustible coses que no hem tingut temps de païr, processar i difondre. L'addicció és ser guanyar el temps. Sembla mentida, perquè és d'una sobèrbia absoluta, però l'addicció és guanyar el temps.

Recordo que fa anys, a Mèxic, tenia un nòvio que quan jo accelerava conduïnt per no haver-me d'aturar en un semàfor en taronja, em deia, amb burleta i amb rao: Felicidades, Lolita. Le ganaste a un gato. I així vivim, guanyant la carrera a la resta d'animals que saben perfectament encabir-se en la naturalitat del temps.

Nosaltres ja no. Tant és la quantitat de xarxes socials que fem servir, encara que no les uséssim estaríem tenint amb el temps una relació estranya. I ho entenc. Ho entenc perquè en literatura aquesta és exactament la intenció: aconseguir que el temps sigui visible, útil i reconeixible. Converitr-lo en una eina de creació que ens permeti pensar des de fora coses que volem entendre. Ho fem accelerant el temps o aturant-lo. Convertint-lo en lloc. I finalment entenent-lo. Sovint penso que és tot el quit de la literatura: del temps, fer-ne un espai. Dir Guerra Civil i entendre que hi ha un temps i un espai que coincideixen; i que el temps es converteix en una cosa visible i tangible de la qual sabem fer-nos-en càrrec.

Quan l'espai i el temps es fan una sola cosa i tot s'entén.

I aquesta sensació tan potent que aconsegueix la literatura, per a qui l'escriu i per a qui la llegeix, no entenc per què no sabem tenir-la dia a dia. I penso sovint què ens costa tant i perquè se'ns imposa la urgència si ens resulta molt més natural i molt més còmode ser qui som.

Sembla que mai no n'acabem d'aprendre prou...

  • Comparteix