Els 'menas' i la perversió del llenguatge

Darrerament un nou concepte s'està imposant de forma irreflexiva entre periodistes, analistes i públic en general que, precisament per l'ús i abús d'aquests primers, els darrers l'han introduït ràpidament al seu vocabulari. Es tracta del concepte de MENA, que correspon a les sigles de menor estranger no acompanyat. És a dir, aquells nens, joves i adolescents que, desemparats i encara sent menors d'edat, han emigrat dels seus respectius països i generalment es troben en una situació molt complicada ja sigui tant a nivell legal com personal. És el que abans es coneixia com a «nens del carrer», una manera de definir-los que, si bé segur que no era la més adequada, com a mínim no deshumanitzava per complet aquestes persones tot atribuint-los una classificació quasi quirúrgica i despullada de qualsevol mena de sensibilitat. «Els menas. Mira, tu, un mena. Això és culpa dels menas. Un grup d'encaputxats ha assaltat un centre de menas». Però què és aquesta merda?

Un exemple com aquest és ideal per aturar-se un moment i plantejar-se si realment classificar aquestes persones anomenant-les 'menas' no és pas un fet tan banal com sembla. Al cap i a la fi estem parlant de joves vulnerables amb situacions personals força difícils, però la seva deshumanització en forma de sigles va de conya per tal de posar una barrera entre aquestes persones i els drames invisibles que massa vegades tenim a la cantonada de casa. Els anomenats menas Són menors d'edat sense una xarxa familiar, en un país estrany i a voltes hostil, sense recursos ni l'horitzó d'un futur digne. Però per als titulars de la premsa aquestes persones són només menas i entre tots ho estem normalitzant. Al cap i a la fi un drama no deixa de ser un drama per moltes sigles, acrònims, o sucre que se li posi. És el que té la perversió del llenguatge. Una porra d'un policia no és una porra, és una defensa, Les bales de goma —aquelles que van treure l'ull a Roger Español, Ester Quintana o a tants d'altres— passen a dir-se pilotes de goma, perquè les pilotes no són lesives, no treuen ulls ni destrossen vides. De l'edulcoració del llenguatge n'hi ha per escriure un llibre. Com quan llegim a les pàgines de successos que les dones víctimes de la violència masclista no les assassinen, sinó que moren, com per art de màgia, d'un atac de cor o ves a saber de què. Però com que el llenguatge es pot estirar com un xiclet a vegades també passa al revés, i en lloc d'edulcorar el que convé és demonitzar i de passada també deshumanitzar. Si ens endinsem als sempre tenebrosos passadissos de la política, tampoc ens en falten exemples de tot plegat. En poc temps hem pogut veure com els nacionalistes espanyols s'autodefinien com a 'constitucionalistes' mentre titllaven de 'separatas', 'golpistas' o diractemant de 'lazis' els seus enemics polítics. Lazis. Nazis que pengen llaços de color groc. Quina barbaritat.

Res és gratuït i el llenguatge tampoc. No tinc ni idea de com hauríem d'anomenar els menors migrants desemparats, però el que sí que tinc clar és que la deshumanització de persones vulnerables empitjora de forma evident la seva situació, ni que sigui pel fet d'invisibilitzar-les. Perquè és clar, no és el mateix explicar que «Un grup de 25 encaputxats entren a un cendre de 'menas' a Castelldefels», com qui entra a un bar o a una discoteca, que titular «Un grup de 25 encaputxats assalten un centre de menors a Castelldefels». Queda clar, oi?

  • Comparteix