Un club privat, en nom de Déu

Sovint em pregunto per què m'importa tant tot el que tingui a veure amb l'església, si no me'n sento part. Però el cas és que m'afecta, segurament perquè tot i no ser creient, me la sento meva; perquè la seva autoritat en temes de convivència i comportament social, civisme, durant anys i anys l'ha capitalitzat tan bé que inevitablement és un referent, i perquè la religió catòlica la portem impregnada a la pell perquè organitza les nostres tradicions al llarg de tot el calendari, és la nostra cultura.

Per això sento un rebuig que em recorre el cos fins a l'epidermis cada vegada que sento com un adult ple de ferides a l'ànima explica, sovint per primera vegada, que va patir abusos en l'entorn de l'església. I que ho va intentar denunciar, però ningú no el va creure. O que va denunciar, però no va passar res. El rebuig és per a qualsevol abusador, sigui de dins l'església, de l'àmbit familiar de la víctima, de l'entorn o un desconegut, però el silenci de l'església, l'encobriment de casos que han permès noves víctimes i que ha permès que l'abusador no s'hagi sotmès a les normes i lleis que compartim i que fan que, en principi, tots siguem iguals davant la llei em fa bullir la sang. L'església no pot actuar com un club privat al marge de la societat, frenant la iniciativa pròpia de qui sap d'un cas d'abusos i com a ciutadà hauria de denunciar, però com a religiós abans ho ha de consultar. Ha passat amb les denúncies que han sortit a la llum aquesta setmana relacionades amb l'escola dels jesuïtes a Sarrià, a Barcelona. Com en altres casos d'altres centres o circumstàncies, els que han transcendit d'un monjo de Montserrat, per exemple, està bé que demanin perdó, està bé que entonin el mea culpa. Però hi ha d'haver propòsit d'esmena. I als ulls de qualsevol ciutadà, fer un propòsit d'esmena vol dir denunciar els casos tan aviat com hi hagi una denúncia interna. Però l'església torna a actuar lentament i tardanament, perquè abans de prendre una decisió com denunciar, el cas s'envia a la Congregació de la Doctrina de la Fe, a Roma, i amb el veredicte eclesiàstic es portarà a la justícia civil.

Analitzar, investigar, interrogar, concloure... tot això és feina de la justícia, que ha d'aplicar les lleis a tots per igual. Aquest dijous, el cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, ha estat contundent: hem de ser valents, diu. Fer neteja i corregir, ha dit. El camí més curt és el de la denúncia a la policia. Si no, la víctima queda doblement victimitzada. Aquest mateix dijous hem sabut que a França, l'exbisbe de Lió ha estat condemnat a sis mesos de presó per encobrir dos casos d'abusos sexuals a menors. El camí més curt i l'únic que és just, és el de la denúncia a la justícia ordinària.

  • Comparteix