Saltar el mur

Vivim temps convulsos, i en diem convulsos per no dir que l'auge de l'extrema dreta i del feixisme ens espanta i ens preocupa. Són aquí, estan tornant amb tota la força del món, i ho estan fent per mil motius que s'analitzen cada dia amb prou encert. No hi aprofundiré, però sí que voldria destacar-ne un, el que té a veure amb les nostres pròpies decisions. El perquè del món on vivim avui té a veure també amb les nostres tries: què volem veure, què volem llegir, què volem sentir.

Les opcions que escollim diàriament en qualsevol àmbit, però sobretot les que escollim a les xarxes socials, allà on ens fem el menú a mida, amb tot el sucre que ens ve de gust, sense ingredients que ens remoguin l'estómac, marquen les nostres vides i -compte- el nostre futur col·lectiu. Aquestes tries guiades pels gustos personals -i per la comoditat, fonamentalment- estimulen la recepció d'un únic discurs, el que diu el mateix que nosaltres, el que pensa com nosaltres, el que corrobora les nostres idees. I aquestes decisions impossibiliten l'entrada de discrepàncies imprescindibles als nostres imaginaris.

Això, en major o menor mesura, passa a totes les cases, a tots els mòbils, a cada compte obert en cada xarxa social. I no parlo només des d'un punt de vista polític, podem aplicar-ho a qualsevol altre àmbit. En cada calaix del nostre cervell hi introduïm només allò que hi cap bé, que ens és fàcil. La resta, passa de llarg perquè es troba amb una barrera infranquejable: la de les nostres decisions, condicionades per les nostres preferències. Tu sí, tu no.

I d'aquesta manera es van creant mons paral·lels, completament desconnectats entre ells, que a la vegada es retroalimenten perquè són incompatibles i viuen de ser-ho. Es polaritzen les emocions, els estats d'ànims, i això acaba traduint-se en el nostre comportament, els nostres impulsos i, evidentment, en la nostra manera de fer i actuar políticament.

Fem un recompte ràpid. ¿Quantes persones seguim a les xarxes que no pensin com nosaltres en qüestions clau, les que ens defineixen? ¿Quants dels comptes que admirem ens fan pensar o posen en dubte les nostres conviccions? ¿Quants ens trenquen estereotips o prejudicis? Probablement, ben pocs.

I no em refereixo a seguir les idees que representen l'antítesi absoluta de les nostres, el monstre fàcil i caricaturitzable, tot allò que reforça encara més els nostres esquemes. Això ja ho fem tots i no ens soluciona el problema, més aviat ens el cronifica. Em refereixo a les opinions grises, aquelles raonables, les que pugen i baixen, les que discrepen de tu des de la credibilitat, el rigor o l'enginy. Les que probablement algun dia també et donaran la raó. No cal que se situïn a l'extrem oposat. De fet, potser millor que no s'hi situïn. ¿N'hi ha gaires, al teu voltant, que tu hagis escollit?

Si no hi són, potser és el moment de prendre una decisió: que hi siguin. No permetem que ens diguin el que volem sentir. No ens ho tolerem, perquè el que ens sembla que ens fa forts per fora ens està empetitint per dins. Però molt, fins a límits insospitats.

L'oportunitat que ens donen les xarxes -gairebé com qualsevol altre mitjà- de seleccionar el que ens interessa és enganyosa, perquè acabem seleccionant el que ens dóna la raó. I que ens donin la raó en tot és letal. Superem-ho. Opinem, seguim, discrepem, llegim, debatem, contrastem i posem-nos-ho tot en dubte. Fins i tot les nostres pròpies opinions.

Amb el temps ens adonarem que som millors ciutadans, més informats, tolerants i oberts, sense que -a la vegada- les nostres idees hagin canviat massa. I ens adonarem d'una cosa encara millor, fantàstica, el somni de qualsevol nadiu digital: els nostres punts de vista seran tan rics i diversos que ens semblarà que tothom, poc o molt, ens dóna la raó.

  • Comparteix