L'església no té por de la història

En aquests últims temps en què els homes i els nens, finalment, s’han sumat al relat de la violació i han fet l’esforç de fer públics els seus casos i de fer-se’n càrrec socialment, no podem sinó sorprendre’ns, una vegada i una altra, de cert cinisme que els ho impedeix. “L’església no té por de la història”, va dir fa poc el Papa Francesc. I sembla absurd que ens ho recordi, perquè és evident que no n’hauria de tenir. No perquè sigui culpable i responsable de permetre, amagar i fins i tot menysprear crims atroços contra nens i joves; sinó perquè mai no ha pagat per res.

Tinc amigues i amics creients, i una de les meves cultures (la mexicana) es relaciona amb una normalitat amb el catolicisme i l’església que des d’aquí costen sovint d’entendre. He conviscut amb creients i gent espiritual d’arreu del món. I tinc un respecte refinat per la gent que es vol relacionar amb el món des d’un lloc on la fe i l’esperança siguin un pal de paller. Ho puc entendre. Jo mateixa professo alguna mena de religió (aquí, quan ho dic, la gent no ho pot creure) i entenc perfectament el que és sentir-se part d’una comunitat que la conforma. És un sentiment massa íntim per parlar-ne descaradament, i mereix un altíssim grau de respecte. La religió, l’espiritualitat, cert tipus d’església... però aquesta no. Jo vaig estudiar a Mèxic amb teòlegs de l’alliberament i he vist tants miracles que no puc sinó pensar com Einstein. Einstein deia que hi ha dues maneres de veure la vida: com si tot fos un miracle o com si res no ho fos. Jo, com ell, trio mirar-la com si tot fos un miracle. Em sembla un miracle l’esperança, l’amor i l’art. Em sembla un miracle la solidaritat i la fermesa. I he vist gent salvar-se de coses inesperades i pràcticament irreversibles de manera que no ens poden sinó fer creure que la vida sempre és més forta i en sap més. No representada en un déu o en una verge, necessàriament, però això és el que creuen la gran majoria de creients d’arreu del món: que la vida és més forta i en sap més. I no ens hauria de sorprendre que una institució com l’església sigui la primera en menysprear aquests sentiments (que hi ha qui ha dipositat en la seva institució com a símbol) i atorgar poder a homes que són capellans. Res més. Aquesta és la seva feina: ser capellans. No són La Vida a la terra, sinó homes que treballen per raons molt diverses a molts llocs del món. El paperot que estan fent els qui oculten, protegeixen i solapen els pederastes és repugnant. Dir que l’església no té por de la història, també és repugnant. Però hi ha qui hi creu, més enllà de la màfia que representa la institució. Màfia, sí. Amb un mateix comportament i una mateixa jerarquia i jurament de fidelitat. Igualment covarda i amagadissa. Però tota aquesta gent no representa als milions de persones que arreu del món tenen, com a única palanca, la seva fe. No fe en Déu, com se sol entendre sempre pels ateus i les atees, sinó una fe inquebrentable en què tot pot anar millor. No és confiança en Déu sinó en elles i ells. I costa molt d’explicar fora d’un cercle íntim o brutalment respectuós amb els sentiments religiosos i espirituals. A casa nostra no és freqüent, és clar. A casa nostra aquesta església ha sostingut aquesta dictadura. Però arreu del món hi ha milions de persones que confien profundament en elles i a qui menyspreem quan l’església ens menysprea. No hauria de ser així.

  • Comparteix