P R E S O N S: Vaya a la cárcel!

“Vaya a la cárcel, vaya directamente sin pasar por la casilla de salida y sin cobrar las 20.000 pesetas”.

Les partides de Monopoly dels diumenges d’hivern a la tarda, quan s’ha fet fosc, a principis dels anys vuitanta a Barcelona. La caixa de tapa blava, els hotels al Carrer Lauria o a l’Avinguda de la Infanta Carlota. Quan les cartes de La Caja de Comunidad o la Suerte et podien enviar de pet a la presó sense cobrar les 20.000 pessetes.

En Lluís recorda que en aquella presó s’hi dormia força bé. Sobretot quan la partida estava molt avançada i tots els jugadors tenien cases i hotels escampats pel tauler. L’estada a la presó et permetia cobrar sense moure’t i riure’t dels teus companys mentre anaven quedant escurats a cada tirada de daus.

De molt jove, potser massa, en Lluís va patir una baralla familiar furibunda, d’aquelles entre pares i mares i tiets i tietes, d’aquelles que supuren enveges i gelosies antigues i enquistades, d’aquelles que quan rebenten ho empastifen tot, d’aquelles que són irreconciliables fins al punt que es convertiren en la segona presó de la seva vida. El rostre d’en Lluís es va omplir de tics, com a expressió de l’ofec que sentia, de la tensió d’estar tancat entre els barrots tòxics de la família. Recorda amb pànic els dies de Nadal, haver de dir el vers davant de tiets que se’n fotien obertament de les criatures. Tot valia per tal de fer patir els seus germans o cunyats.

Amb els seus pares i la seva germana van fugir, van canviar de casa, van marxar de la ciutat, s’instal·laren en un poble petit i es va obrar el miracle. Tan bon punt van haver escapçat la relació enverinada amb la parentela, els tics van desaparèixer i un dia de primavera, en Lluís va sortir al jardí, va mirar el cel i es va sentir lliure.

Per en Lluís la llibertat és com el cel escombrat per la tramuntana: net, picant i carregat d’electricitat estàtica. La llibertat és la parada de l’autobús al bell mig del no-res on, en tornar de l’institut, baixava sol i enfilava a peu, el llarg camí de casa. La llibertat són els vespres de febrer, enmig dels sembrats, sense llums, sense masos propers i sense cotxes, quan el vent del nord havia passat el drap de la pols i la Via Làctea brillava potent, entre el Montgrí i Rocacorba.

Al poble hi va fer amics. Amics que com ell, entraven a l’adolescència i lluitaven amb la moral estreta d’església petita de finals dels vuitanta. Amics que es debatien entre els barrots dels divendres de confessió i catequesi, i els aires de renovació que arribaven de lluny.

Amb quinze anys, en Lluís es va enamorar. La Laura era per a ell un model de virtuts i posseïa la bellesa d’una deessa grega. L’adorava en silenci des d’un banc del passadís de l’institut, metre ella passava amb la seva carpeta folrada de fotografies d’actors de Hollywood i adhesius de l’MDT. No es van dirigir mai cap paraula però, durant els mesos que va durar aquell curs, tan bon punt sonava el timbre que marcava el final de les classes, en Lluís sortia a seure al banc amb l’esperança de contemplar la seva estimada, per si a ella li abellia de deixar-se veure davant de la seva gàbia daurada.

Tot sovint assegut al costat d’en Lluís, mentre la resta de companys es passaven una pilota o dibuixaven ninots a la pissarra, hi havia en Pep. Era un xicot esprimatxat, amb els cabells rossos i rinxolats. Portava unes ulleres grosses, de muntura metàl·lica, que li relliscaven nas avall i que ell s’ajustava ara i adés, amb el tou del dit índex. Tothom sabia que en Pep no se sentia còmode amb la transformació que patia el seu cos. Amb el bigoti incipient i amb el pèl de les cames. Al gimnàs duia pantalons llargs, i sempre trobava una excusa per no dutxar-se amb els companys.

En Pep tenia uns pares molt religiosos i estrictes i, a l’institut es mostrava tímid i reservat però atent i amable. Un dilluns va arribar amb un ull de vellut, ell va dir que s’ho havia fet jugant a futbol al carrer del seu poble, però en Lluís no l’havia vist mai jugar-hi a l’institut. Cada vegada més sovint, però, en Pep apareixia amb un blau o un cop. Els companys no ho mencionaven obertament, però en Lluís sospitava que a casa alguna cosa no girava del tot rodona.

Un dia, asseguts al banc, en Pep li va confessar que a vegades el seu pare bevia massa i s’enfurismava amb ell perquè havia decidit deixar-se els cabells llargs, o perquè no li agradava com vestia. Aleshores, es tancava amb en Pep a l’habitació i l’estomacava de valent. En Lluís va quedar mut, però en Pep el va tranquil·litzar: Oh, no pateixis, normalment és un bon pare.

Els cursos següents a en Lluís i en Pep els va tocar anar a classes diferents i es van distanciar, per això en Lluís va quedar tan sorprès de saber que en Pep s’havia llançat a la via del tren. Els passadissos de l’institut es van omplir de gent xiuxiuejava en petits grups i feien que no amb el cap. De sobte va semblar que tothom ja sabia que vivia empresonat en un cos equivocat i en una família equivocada.

En Lluís va plorar molt la mort d’en Pep, i la va plorar sense consol perquè se sentia culpable del seu silenci. A poc a poc es va enfonsar en un pou de remordiments, d’autocompassió i autoodi. Va baixar el seu rendiment escolar, va perdre amistats i relacions i cada dia s’aïllava més i més, en la masmorra humida i fosca de la seva culpa.

En Lluís havia tancat la porta i havia llençat la clau al riu. No volia saber res de ningú. Mirava d’ajustar-se a l’estricte compliment de la rutina diària. Havia arribat a una mena de pacte de mínims amb la seva existència: si no s’implicava amb res ni amb ningú, no podria fer mal ni per acció ni per omissió i d’aquesta manera seria lliure.

Però com més s’obsessionava amb el seu aïllament, més petit se sentia. Fins que a la fi va sentir els trucs a la porta. L’exèrcit de salvació va arribar saltant tanques, creuant rius amplíssims, grimpant per parets escarpades de muntanyes inaccessibles. El rescat va aparèixer sense ser sol·licitat, en la forma d’en Marcel, que va esdevenir el seu amic de l’ànima.

Per en Lluís la llibertat va esdevenir l’amistat i l’amistat va esdevenir llibertat. Desinteressada, desacomplexada, neta, còmplice, honesta, plena. L’amistat que abraça l’altre sense jutjar-lo, avaluar-lo, interrogar-lo o sotmetre’l. De cop i volta la vida tornava a ser una aventura misteriosa i desitjable.

En Lluís va acabar els estudis de psicologia, es va especialitzar en gestió de conflictes i rehabilitació i va aconseguir una plaça de funcionari de presons, com a part del cos d’atenció especialitzada. Cada matí, després de dutxar-se es mira al mirall, lliure, es vesteix i surt al carrer i es disposa a enfrontar-se a les cel·les fetes de totxana i ciment i grillons de ferro.

Durant tota la seva vida adulta ha cregut en la justícia. És un ferm defensor del sistema com a garantia de convivència i reinserció; però aquest últim any ha vist coses que no creia possibles. Ha vist jutges presoners de la seva ideologia. Una ideologia feta de tanques i filat espinós, feta de foscor que fa olor de florit, feta de parets despullades on hi rebota el so metàl·lic de les reixes.

Diumenge passat en Lluís va fer una partida de Monopoly amb els seus fills, encara conserva el joc que tenien a casa dels seus pares. En acabar va enviar les criatures a rentar-se les dents i a posar-se el pijama, mentre ell feia piles amb les cartes i les endreçava amb pulcritud dins de la capsa. L’home, que ja no està tan segur de les seves conviccions, va agafar una carta de la pila marcada com a “Suerte” i la va desar a la seva cartera, al costat de les fotos dels fills i la targeta del metro.

La guardarà com un amulet i la cuidarà com un desig fràgil: “Queda libre de la cárcel. Esta carta puede conservarse o venderse hasta que sea utilizada.”

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.