L'escletxa

Han estat prou significatius els moviments que hi ha hagut aquesta setmana rere la idea de crear un espai polític per ressuscitar l'escènica del partit que Pujol i Duran i Lleida lideraren al llarg de lustres. És evident que l'emergència de la idea ni és nova ni és casual: ara que s'han configurat algunes llistes de cara a les eleccions espanyoles i s'estan acabant de tancar les candidatures de municipals i europees, els timbals de guerra tornen a sonar. Entre els atacs de banyes per no aparèixer a les llistes, els globus sonda i la deliciosa coordinació entre l'ombra del Conde de Godó i el sector todo por la pátria dels Comuns, ens està quedant un inici de primavera que n'hi ha per sucar-hi pa.

L'exemple de com es mouen i conflueixen aquests moviments ha estat l'entrevista que Enric Juliana li va fer a Marta Pascal i que sortia publicada el passat diumenge a La Vanguardia. Només ha calgut veure la reacció que velles glòries convergents, ecosocialistes o del nacionalisme espanyol més descarat han tingut amb l'article. La transversalitat de l'statu quo aplaudint amb les orelles el somni humit de la refundació convergent per tornar a aquells anys de l'oasi català, el peix al cove i el qui dia passa, any empeny. Però l'avís de Pascal —amb l'ombra del retorn de Mas a la recambra— no ha estat l'únic senyal d'aquests moviments. Dilluns mateix la periodista del diari Ara, Anna Mascaró, aixecava un tema molt interessant: sectors de l'extinta Unió juntament amb el president de Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch —sí, el mateix que lloava a Blas Piñar, el del vídeo nazi a Youtube, l'home que commemorava l'Alzamiento Nacional a Gandesa— prepararen el naixement d'un nou partit en la recerca d'aquest presumpte catalanisme (sic) que va donar suport a l'aplicació de l'article 155 a Catalunya. És a dir, el regionalisme de tota la vida amb olor de naftalina que a dia d'avui encara vol fer-nos creure amb l'encaix de Catalunya a Espanya.

No dic pas que no siguin pocs els votants potencials d'aquest possible espai, però francament, dubto de la capacitat que tindria aquesta nova marca electoral per trobar una escletxa en un moment polític com l'actual. És a dir, després del terratrèmol del Primer d'Octubre i de la caiguda generalitzada de màscares dels que es fan dir catalanistes però que van acabar claudicant amb la repressió i la supressió de l'autogovern via 155. El que també és evident és que no pot haver-hi diversos nous projectes representant l'escènica de l'antiga CiU: no hi ha lloc pels díscols del PDECat per una banda, els d'Unió per l'altra i l'espanyolisme de SCC per separat. Però la quimera és que junts és molt difícil que hi vagin perquè seria una conjunció, ara per ara, injustificable. Algú s'imagina Marta Pascal, Enric Millo i Josep Ramon Bosch plegats? A tot això caldria sumar-hi les ofertes de PP, PSC i Cs ja existents i on recordem-ho, els abanderats del 'duranilleidisme' ja hi són més que sobrepresentats tirant de la caritat socialista al Parlament per tal de garantir-se una mínima quota de pantalla.

De fet, l'experiment Manuel Valls ja proposava d'entrada la recerca d'aquest espai. Però a quatre dies de les municipals tot apunta —fins i tot ho reconeixen dirigents de Cs en petit comitè— que l'operació Valls serà un fracàs a l'alçada de Carlinhos Brown. L'escletxa a la recerca d'un nou Duran i Lleida neix fora del seu temps i parteix de l'error de no entendre que el pitjor enemic que tenen no és pas l'independentisme, sinó un nacionalisme espanyol que considera que la unitat d'Espanya és un valor més elevat que la pròpia democràcia.

  • Comparteix