Dependents de la vergonya

El Casal d’Avis del meu poble queda a mà esquerra baixant el carrer que abans era el Major, entre la rotonda de la farmàcia i la plaça de l’Ajuntament. És un edifici de dues plantes, amb un petit jardí a la part del darrera on abans es jugava a petanca i ara hi ha escampades aquelles màquines que han de servir per fer moure les cames i el braços a la gent gran. A les tardes, a la planta baixa totes les taules de la sala comuna estan ocupades pels millors jugadors de jocs de taula que té el poble. La majoria són homes i protagonitzen competicions èpiques de dòmino, cartes i parxís. Les dones son a la planta de dalt, concentrades en el ritme de La Bicicleta, de Shakira i Mi Cintura, d’Álvaro Soler. La música (y bajando, bajando eh. Olvidando, olvidando que) se sent des del carrer. Un dia hi entraré. Imagino una formació d’àvies amb tots dos peus anclats a les sabatilles de goma, balancejant el cos i aixecant els braços, oblidant per una estona la pròtesi del genoll i les pastilles per a la tensió.

El Casal d’Avis del meu poble, imagino que com els casals d’avis de la majoria de pobles i ciutats, són petites locomotores a vapor. L’activitat és constant: s’hi organitzen classes d’informàtica, manualitats, disfresses, concursos, tallers de memòria i sessions de ball. Són espais impermeables a les presses i a les exigències, un refugi per a moltes persones que estan soles. Al casal hi troben companyia i distracció. La senectut, que tan assumida i perfilada té Joan Margarit (l’única edat lliure de judici), i que és tan inseparable de la solitud. Una etapa de regressió física i de l’autonomia personal: els avis i àvies són cada cop més dependents. I això, com gairebé tot, l’Estat ho ha regulat creant la categoria de ‘persones en situació de dependència’, és a dir, persones que necessiten ajuda perquè l’edat, la malaltia o la discapacitat els impedeixen viure de forma autònoma. Els termes en què s’ha de demanar i concedir aquesta ajuda els detalla una llei que va entrar en vigor fa 12 anys i que encara és hora que funcioni. És un d’aquells casos endimoniats de descoordinació entre el Govern espanyol i el de la Generalitat. A través de maniobres i mecanismes diversos, el primer ofega el segon, i aquest es veu incacitat per a gestionar l’ajuda. Les entitats del sector alerten que cada dia moren sis persones dependents sense haver rebut la prestació que els pertocava. On és aquesta prestació? A quin calaix queda? Qui s’ha oblidat d’autoritzar-la? Quina excusa del repertori d’excuses absurdes explica aquesta desatenció?

Un govern rere l’altre s’han desentès de la gent gran. El jubilat gasta poc i costa molt. I si arrossega alguna malaltia o alguna incapacitació, la relació cost-benefici ja és inacceptable per a un sistema deshumanitzat com el nostre. Un sistema sense ànima, que s’inhibeixen d’atendre una part sensible de la població. Els requisits, terminis i procediments que conformen la Llei de la Dependència funcionen com una malla impenetrable i cruel. Un laberint burocràtic on queden entortolligats les persones dependents i els seus familiars. Des de fa 12 anys, la Llei deixa un rastre indecent de filles i fills (adults encara en actiu) esgotats, consumits després d’anys suplint allò de què hauria d’ocupar-se el sistema. Ho van prometre, ho van proclamar, ho van aprovar, ho van signar… i no ho estan complint. La Llei aposta pel model de cuidadors familiars, que vol dir que la persona en situació de dependència és atesa el màxim temps possible per les filles o els fills amb el suport econòmic de l’administració pública fent de coixí. Quan aquest coixí no arriba, les famílies queden abandonades i obligades a desdoblar la jornada laboral. Les filles es converteixen en cuidadores, infermeres i psicòlogues de les mares i els pares grans. El cost econòmic i moral de la dependència l’absorveixen les famílies. Que més de dues mil persones morin cada any sense rebre l’aportació econòmica que els pertocava per llei no admet excuses. És indecent. Que les famílies d’aquestes més de dues mil persones i de tantes altres que esperen l’ajuda econòmica hagin d’assumir el paper de cuidadors genera un desgast social i econòmic injustificable.

Després de Mi Cintura, la música s’atura. Deu ser l’hora del descans. Un dia hi entraré.

  • Comparteix