La màgia del futbol

No se m’acut una mort més tonta que matar-te a 237 quilòmetres per hora, com li ha passat al futbolista Reyes. Ni una mort tan absurda que la que et provoca un cotxe que va a 237 quilòmetres per hora, com li ha passat al cosí de Reyes.

L’admiració desenfrenada que en general deixem anar a la vida virtual que habitem a Twitter, Instagram i Facebook troba en el futbol i els futbolistes un exemple paradigmàtic. L’admiració que expressem a les xarxes no entén de frau, no entén de suicides, no entén d’abusos. S’entengui: no a tothom, és veritat, però el messianisme que practiquem dels nostres ídols futbolístics ens ennuvola la mirada, i encara més quan en un moment d’explosió emocional, sigui un gol decisiu, sigui una mort traumàtica, entrem a les xarxes i compartim l’emoció. Aleshores se’ns ennuvola directament el criteri.

La mort del futbolista Reyes és d’estudi a les escoles. El suicidi i l’homocidi, de fet. Conduir a 237 quilòmetres per hora hauria de tenir la mateixa reprovació social que estafar l’hisenda pública. El seu nom hauria de quedar igual d’estigmatitzat, pel perill que ha suposat per a qualsevol ciutadà que es podia haver trobat pel camí. Entenc que el final, la seva mort, impedeix la crítica. Ell mateix ha pagat per la seva imprudència. Però així com tants nens s’emmirallen en els jugadors de futbol per la seva fama, el seu aspecte, els seus cotxes i el seu èxit, Reyes hauria de ser l’exemple de com no comportar-se en societat. I ser recordat també per això. Per haver-se comportat com si estigués sol al món i completament faltat de sentit de responsabilitat cap a la seva pròpia vida ni per les normes que compartim. Les compartim perquè estem obligats a conviure i hem d’intentar no fer-nos mal i que no ens en facin a nosaltres. I per no fer-nos-el a nosaltres mateixos. I ser conscients que quan ens saltem les normes de convivència ens exposem que ens passin coses que no volem: des de travessar el carrer en vermell fins a saltar-nos el límit de velocitat.

Una de les anomalies que demostren la nostra estranya relació amb la mort és que un cop mort algú no gosem a dir-ne les coses dolentes. Per això em sembla d’una gran valentia el tuit que va fer un altre futbolista, Santiago Cañizares, l’exporter del València, dient que Reyes no és cap heroi, en relació als homenatges i l’emotivitat desfermada a les xarxes, i que conduir a 237 quilòmetres per hora és una actitud reprovable, i que a banda de Reyes, que conduïa el cotxe, també hi va morir una altra persona.

Vull dir que penso el mateix que Cañizares, un futbolista, aquest, que no ha desfermat gaire messianisme per aquest comentari, sinó tot el contrari. Lamento la mort de Reyes, però escric això convençuda i des de la sensació de por d’haver sentit el meu cotxe tremolar en passar-me pel costat un altre cotxe a una velocitat extrema. L’egoisme de qui es comporta així és absolut.

 

  • Comparteix