Se me'n refot la unitat estratègica

No, no se me'n refot la unitat estratègica, però volia que obríssiu l’article. Benvinguda la unitat i les estratègies. Però en les soledats i desconnexions que proporcionen els agostos, he pensat algunes coses que m’agradaria compartir. Insisteixo: em sumo al mantra de la necessitat d’unitat, de la necessitat de construir estratègies àmplies, de respostes “de país” i tot això.

Però els pensaments d’agost tenen la particularitat que ens fan pensar una mica més autònomament. Durant unes setmanes abandonem molts dels espais comuns i col·lectius de pensament i pensem de manera més, per dir-ho d’alguna manera, individual. Ens submergim en lectures pròpies i tenim més temps per pensar des de nosaltres mateixos, allunyats dels discursos que ho inunden tot i del corrent constant que ens fa respondre constantment preguntes que nosaltres no hem triat. El pensament, com tantes de les coses que fem, és molt diferent quan es fan col·lectivament o quan es fan des del recolliment. I crec que cap de les maneres pot existir correctament sense l’altre. El pensament constantment col·lectiu, constantment comú i constantment interpel·lat des de fora, acaba arraconant qualsevol intent de corre riscos intel·lectuals. El pensament constantment individual -per més revolucionari que es pretengui- es converteix en un exercici innocu comunicativament i políticament. “Tempestes dins d’un crani” que diria Victor Hugo. No sóc un expert ni en el pensament col·lectiu ni en l’individual, només un usuari. Però crec que la més productiva és l’alternança d’aquestes dues maneres de pensar.

La cosa és que a finals de juliol -poc abans de submergir-me en la desconnexió d’agost- vaig llegir una entrevista a Jordi Cuixart on deia una cosa que em va cridar molt l’atenció: “No sé quina és la solució al conflicte, jo sé quina és la demanda. I la meva responsabilitat és canalitzar la demanda”. Em va sobtar una afirmació com aquesta, ja que prové d’un dels líders més ben valorats del sobiranisme català. En teoria, una de les característiques més destacades dels líders de moviments polítics de masses és la seva capacitat de dibuixar horitzons de futur, de tenir els millors plans i d’imaginar les millors estratègies i comunicar-les a la gent per tal d’actuar col·lectivament per aconseguir els objectius. En teoria, els líders polítics tenen dins el seu cap totes les variables i totes les respostes als problemes que, sense dubte, trobarà qualsevol moviment polític que vulgui canviar les coses. En comptes d’això, Jordi Cuixart ens diu: “No sé quina és la solució al conflicte”. Em va sobtar però al mateix temps vaig trobar la seva confessió reconfortant, alleugeridora i, sobretot, profundament revolucionària. I em va deixar pensant tot l’agost.

Canviar les coses no és fàcil. De fet, si abans d’iniciar una lluita contra l’estat de les coses analitzem curosament com aquest estat està conformat, podríem arribar a la conclusió que tota aspiració a capgirar el poder establert està destinada al fracàs. Imaginem, per exemple, un petit grup de persones que s’enfronten a la tremenda injustícia dels desnonaments. Si aquelles persones s’haguessin assegut a analitzar quina era l’estructura d’aquella injustícia hagueren trobat davant seu un monstruós entramat dedicat a blindar-la. Si s’haguessin aturat a analitzar com hauria de ser la lluita crec que el més segur és que no l’haguessin començat mai. El primer que haguessin trobat és que tot estava emparat pel sistema legal. El següent que haguessin trobat és que aquest sistema legal havia estat construint al llarg de dècades de treball conjunt de partits i lobbys de poder. Després hagueren vist que aquest treball responia als interessos estructurats del poder financer en tota la seva extensió: des dels bancs i caixes amb qui estaven endeutats fins a arribar a tota l’arquitectura monetària de la UE i el sistema de deute internacional. Per acabar, hagueren descobert que tota aquella estructura era acceptada per la immensa majoria dels seus veïns, amics i familiars. Tots aquells poders, legislatius, financers i monetaris, tenien el poder de dir que la injustícia no era injustícia i que allò era el que hi havia. I res més. Si aquelles famílies que estaven sent colpejades per la injustícia dels desnonaments haguessin fet aquest exercici per entendre de què estava fet el seu patiment, és molt probable que hagueren vist que la lluita estava perduda abans de començar. Però vés a saber perquè, i malgrat el que tenien per davant, van decidir que aquella injustícia no era acceptable, i van lluitar.

Ara mirem el que passa amb el sobiranisme a Catalunya. Ja hem vist la violència, l’exili, la presó i la mentida a escala industrial amb què és combatut. Però això no és tot. De fet, si un analista curós, honest i objectiu es prengués la molèstia de descriure les dificultats que enfronta aquest moviment veuria obstacles enormes: la superioritat militar de l’Estat, el blindatge mediàtic que li permet esclafar sense por, la impossibilitat financera d’actuar unilateralment i unes estructures internacionals i geopolítiques sense cap motivació per reconèixer la sobirania catalana són només algunes de les realitats que ha d’enfrontar el sobiranisme català. L’Estat no negociarà, la UE no reconeixerà una DUI, els xinos no prestaran 60.000 milions d’euros i ni Donald Trump ni Hillary Clinton faran tuits recolzant les mobilitzacions. Això és així. Però malgrat tot això, la injustícia de la imposició, la violència, la presó i l’exili no deixen de ser ni un mil·límetre menys injustícia. I aquí apareix el caràcter revolucionari de l’afirmació de Cuixart: malgrat que cap anàlisi seriós de la realitat convida a tenir esperances en la consecució dels objectius polítics del sobiranisme, la injustícia és la que és. I no és acceptable. I cal lluitar.

“No sé quina és la solució al conflicte” diu Cuixart. Però lluny de mostrar-se impotent davant la impossibilitat de albirar un camí i un pla, s’atura, mira dintre seu i afegeix: “jo sé quina és la demanda”. Avui quan sento parlar d’unitats estratègiques que no arriben, quan milers es desmoralitzen davant l’absència d’un “full de ruta” precís i d’un pla minuciosament traçat, Cuixart torna al punt de partida i posa sobre la taula l’únic horitzó possible: saber quina és la demanda. Saber què és allò que no és acceptable. Tornar a aquest punt de partida em sembla que és profundament productiu. Sense aquest punt de partida sòlid, gairebé individual i rebel, no hi haurà revolució possible.

Es diu que la diferència entre una revolució i una revolta és que la primera té un sòlid corpus de pensament, una proposta de futur, unes bases ideològiques profundes i una resposta global, programàtica i alternativa a l’ordre establert. La revolta, en canvi, no té res d’això. És una turbulència, un malestar que esclata, una descàrrega tectònica que fa tremolar les coses però no sap com canviar-les. Ni quan, ni com. A tots els que ens desagraden profundament les coses com són ens agrada somiar amb una revolució que canviï l’estructura que detestem. Però potser el més revolucionari que tenim a mà és revoltar-nos. “No sé quina és la solució al conflicte” però no penso quedar-me de braços plegats.

Voldríem la recepta, la unitat estratègica i saber com fer, per exemple, perquè els mercats internacionals no ens esclafin i ens enfonsin en la més absoluta misèria si movem un dit. Però això no ho tenim. Només tenim “la demanda”. Pensant aquestes coses m’endinso al meu agost, a pensar sol. I penso que ja s’ho faran els Homes d’Estat que han de calibrar “correlacions de força”, que han de vetllar per ordir fulls de ruta convincents i profundes idees “de país”. Jo sóc poble menut i només tinc “demanda”. Farien bé els “homes d’Estat” d’incloure-la a les seves equacions i als seus càlculs de correlacions de forces.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.