Riem, encara que només sigui una mica

Fer riure no és gens fàcil. Sempre he sentit admiració i una certa enveja envers les persones que tenen la capacitat de treure-li punta a les coses més transcendentals de la vida per fer-ne humor. I no parlo d'explicar acudits sinó de fer servir la ironia per alliberar tensions en moments de crisi i poder riure's de tot, fins i tot d'un mateix. Això darrer acostuma a ser el més difícil. És un art i també un do. Demana altes dosis d'autocrítica, mostrar públicament les febleses i no témer els silencis incòmodes que denoten que s'estan ferint sensibilitats. Riure's dels altres ho portem incorporat al nostre ADN; fer-ho de nosaltres mateixos encara és una assignatura pendent. Ves que no ens faci por perquè potser acabi agradant-nos i haguem de demanar perdó cada vegada que ho fem.

Provocar la rialla en els temps que corren és un autèntic mèrit. La situació d'excepcionalitat que vivim des de fa un parell d'anys fa difícil trobar el punt adient que ens permeti fer broma més enllà del que es considera políticament correcte. Com a mínim públicament. Ens hem sentit dir tantes vegades que la roba bruta es renta a casa que quan la ironia treu el cap d'un soterrani per aparèixer a la tele en prime time ens agafen tots els mals mentre pensem que estem servint en safata a l'enemic les nostres misèries i defectes. Que no està el pati com per anar fent bromes de segons què.

Vagi per endavant la meva solidaritat amb Godai Garcia i la resta de monologuistes que valentament han acceptat el repte de venir els dissabtes a la nit al FAQS amb l'encàrrec de provocar i al mateix temps, arrencar un somriure que no sempre s'aconsegueix. Ho faran amb més o menys encert -això cadascú dirà- però amb el coratge de plantar-se davant d'un públic i una audiència que saben que serà implacable quan se sentin dir coses que no els agradaran. Seran sentenciats i defenestrats a Twitter per haver intentat fer riure amb material delicat. Poca solta serà el més suau que els diguin. Senyal que el missatge haurà fet efecte. Estic convençuda que aquests mateixos que s'hauran sentit ofesos haurien compartit rialles còmplices amb tots ells en aquell soterrani, on ningú els veiés. Però no podem condemnar l'humor a la clandestinitat com la història ja ens ha obligat a fer tantes vegades. Ara ja no. Si més no, intentem no posar-los-hi fàcil.

Diuen els experts en psicologia que l'art d'aprendre a riure's d'un mateix és el millor camí cap a la felicitat, o com a mínim, cap a una bona dosi d'autoestima. I crec que avui ens és més necessària que mai. L'humor és el millor antídot per deixar d'estar preocupats pel que diran i treure tremendisme a la vida que ja de per si és prou puta. "Qualsevol que es prengui a un mateix massa seriosament corre el risc de semblar ridícul" deia Vaclav Havel, i no puc estar-hi més d'acord. Donem-nos permís per riure, encara que només sigui una mica.

  • Comparteix