Avançar o retrocedir

Les convocatòries electorals solen funcionar com una crida a tancar files i anar a totes amb la teva papereta preferida, per més conscient que siguis de les limitacions que aquesta pugui tenir. Cal enfortir-se, passar per alt les mancances i centrar-se en el que és positiu que ofereixen "els teus". És per això que he dubtat sobre si escriure aquest article ara o deixar-ho per a després de les eleccions. Però crec que he d'escriure sobre els fets que han tingut lloc aquestes últimes dues setmanes i que han desembocat en la presentació de la CUP a les eleccions espanyoles del 10N. Crec que cal dir-ho perquè la crítica, si és honesta, pot ajudar. Potser no a tancar files però si a tapar forats abans de fer-se a la mar. (Perdoneu la metàfora marinera però una setmana negociant amb post-convergents és el que té!). Prenc el risc d'equivocar-me desatenent el consell de callar i només em podrà salvar l'error de parlar honestament. Espero aconseguir-ho i que sigui útil. Per aquesta i totes les batalles que ens queden per lliurar plegats.

Crec que la CUP concorre a les eleccions retrocedint. I no ho dic per la seva decisió de presentar-se. Aquestes últimes hores la principal crítica que ha rebut la CUP ha estat que "sempre heu dit que no us presentaríeu i ara us presenteu", tot volent presentar la decisió com una contradicció que esmena de manera total la formació. Aquesta és una crítica curta, sobretot en un país, Catalunya, on el govern i els seus principals partits pateixen una contradicció cada 20 minuts. De fet, no crec que sigui cap contradicció. En un escenari s'aposta per una cosa i, en un altre, per una altra. Punt. El retrocés que assenyalo de la CUP no és la contradicció que suposa presentar-se. Parlo del que em sembla un retrocés polític.

Fem una mica d'història. Som Alternativa, la formació de la qual sóc membre, neix d'un moment polític molt concret: el post 1-O. Aquell dia, entre moltes altres coses, es va trencar un mur enorme: la divisió a Catalunya ja no era entre independentistes i no independentistes sinó entre gent radicalment compromesa amb l'autodeterminació i gent que s'alineava amb el Règim monàrquic. Som Alternativa no existiria si Podemos o els Comuns haguessin entès això. Però no ho va entendre Pablo Iglesias ni ho va entendre ICV i per això vam abandonar el barco 'podemita-ICV' i vam creure que Som Alternativa havia de defensar aquesta nova realitat sorgida l'1-O. La realitat que diu que tots i cada un dels vots de l'1-O són igual de desafiants davant l'Estat, inclosos els 170.000 NO. La realitat que ens diu que les urnes van ser defensades també gent que no era independentista.

Calia portar aquesta convicció al plànol de l'acció i Som Alternativa va actuar en conseqüència. Just abans de començar la campanya del 21D -on la nostra formació no participava- vam presentar un document d'aliança àmplia, juntament amb la CUP i Procés Constituent: "Derrotem el 155, guanyem la República", un document que recollia i començava a articular la diversitat emergida de l'1-O i el 3-O. Després d'això, participació conjunta i activa a una campanya on vam ser capaços de fer treballar de la mà missatges diversos però absolutament coherents i compromesos amb la radicalitat del moment.

La convocatòria d'eleccions generals del 28A ens va obligar a seguir parlant i explorant les possibilitats de seguir treballant políticament les complicitats creades uns mesos abans. Finalment la CUP va decidir no presentar-se i d'allà neix el Front Republicà. Exceptuant alguns casos aïllats de crida al boicot explícit al Front Republicà, la CUP es va mantenir al marge i el Front Republicà va fer la seva feina. Una feina que no era una altra que demostrar que podia haver-hi una candidatura capaç de posar sobre la taula un discurs que posava la línia divisòria allà on la gent la va posar l'1-O i el 3-O i no on la volia posar l'Estat. Vam demostrar que era possible que veus diverses, que es defineixin com independentistes o no, podien fer una proposta política radical i profundament compromesa amb l'autodeterminació de Catalunya. Una proposta que va aplegar gent diferent, amb horitzons diferents però amb un compromís clar davant la imposició que vivim. Això, per molt poc, no es va traduir en representació institucional però va llençar un missatge: podem treballar junts. Doncs bé: crec que la decisió de la CUP de presentar-se en solitari a les eleccions del 10N és la negació d'aquest pas endavant i un retrocés polític enorme. I aquí entrem en la intra-història d'uns dies molt moguts. Intentaré explicar les qüestions políticament rellevants, deixant de banda les misèries en les quals tots, un dia o un altre, caiem. Tot i que el que és personal és profundament polític, com ens ensenya el moviment feminista, però això donaria per un altre article.

La cosa és que, davant la repetició d'eleccions, ens reunim amb els antics companys del Front Republicà (Poble Lliure i Pirates) i fem una proposta: més enllà de la reedició del Front Republicà (al que electoralment se li obria una segona oportunitat molt prometedora) aquesta vegada calia explorar nous horitzons. Si el 28A havíem fet un pas endavant, ara calia donar-ne un altre. I allà va ser que vam proposar als nostres companys de coalició un Front Unitari. Amb els convergents? Amb els d'ERC? No: amb tothom que compartís els punts que va defensar el Front Republicà el 28A! En aquella primera reunió, però, vam detectar els primers problemes. Els companys de coalició estaven d'acord amb intentar aquesta proposta de Front Unitari però, a la vegada, Poble Lliure posava sobre la taula el retorcés que ha acabat confirmant la CUP: aquesta vegada la candidatura havia de ser inequívocament independentista i, per això, van proposar canviar el cap de llista -o sigui, qui escriu això. Una exclusió -la del no-independentista- que es feia extensiva a tots els llocs de sortida de la llista. De seguida tan Pirates com Som Alternativa vam expressar que això no era un simple canvi de cap de llista sinó que suposava una esmena a l'esperit del Front Republicà i al camí que havíem començat a construir el 21D. Vèiem que es tornava a posar la línia divisòria entre els independentistes i els que no ho són.

Vam deixar en suspens la discussió en aquella primera reunió i vam posar-nos a treballar en l'objectiu que compartíem i que per a nosaltres era fonamental: la possibilitat de fer un Front Unitari que defensés allò que havia defensat el Front Republicà. Poc després Poble Lliure enviava als mitjans de comunicació la seva intenció de canviar de candidat per tenir un "netament independentista" i proposava Mireia Boya. Vam dir públicament i immediata que si el problema era la persona que encapçalés la llista, no hi havia problema, que acceptàvem el canvi. Ja hi hauria temps de re-discutir si calia retrocedir i tornar a dividir-nos entre independentistes i no independentistes. Calia posar tots els esforços en aconseguir el Front Unitari en el qual crèiem i la composició de les llistes era una preocupació menor. Finalment el Front Unitari no va reeixir i el Front Republicà tampoc: la CUP va decidir presentar-se sola, sense aliances de cap mena i amb un missatge molt clar: "Representem un espai independentista i anticapitalista i no es pot diluir per molt que el dret a l'autodeterminació sigui una demanda comuna" va dir Mireia Vehí. El problema no és que la CUP decideixi anar sola. El problema és el retrocés de tornar a l'època en què no podíem articular visions diferents al voltant de la radicalitat que exigeix el moment. La decisió de Poble Lliure i de la CUP en concórrer sols nega la possibilitat d'articular la unitat que havíem aconseguit fins ara. Per dir-ho d'una manera entenedora: la "unitat popular" no es construeix fent que els altres es facin del teu partit.

I aquí ve la segona part de la reflexió que volia compartir. Crec que el que explica el retrocés experimentat per la CUP es deu a la incapacitat (o la por) d'avançar i imaginar nous horitzons. En política, com a tot a la vida, l'opció de quedar-te quiet no és una opció. O avances o retrocedeixes. La proposta de Front Unitari era avançar. No resoldré jo ara en un article l'enorme complexitat d'anar a unes eleccions amb els "posconvergents". Hi ha moltíssima literatura sobre això: des de Lenin aliant-se amb el Kaiser Guillem II per poder arribar a Rússia i fer possible la Revolució Russa fins a Mao pactant amb el Kuomintang de Chiang Kai-shek per fer front a l'agressió imperial japonesa. Nota: Mao pacta una unitat amb Chiang Kai-shek després que aquest ordenés matar milers de militants comunistes de Mao. Era molt més difícil això que pactar amb JxC. Però si, un Front Unitari era molt difícil.

La primera dificultat era ERC. La proposta de Front Unitari es basava en el que defensava el Front Republicà el 28A, dos punts i un compromís: punt 1) fi immediata de tota repressió, punt 2) reconeixement immediat de l'autodeterminació de Catalunya. I el compromís, senzill: si això no es produeix, els vots dels diputats i diputades escollits es comprometen a no donar cap estabilitat a l'Estat espanyol. ERC compleix els dos punts però no compleix el compromís i ja ho han dit: que si cal votar un altre cop un president del PSOE el votaran encara que no es compleixin els dos punts.

La segona dificultat era JxC. Efectivament JxC va votar en contra de fer president Pedro Sànchez. Però a ningú se li escapa que dintre JxC hi ha elements que sí que ho farien. Només cal repassar l'hemeroteca per descobrir com Artur Mas demanava votar Sànchez amb els mateixos arguments que ERC. Està clar que allà dins hi ha disparitat d'opinions i s'està lliurant una batalla ideològica i estratègica important. I aquí apareix la pregunta: si es presenta l'oportunitat de fer una aliança amb la part que comparteix els dos punts i el compromís no s'hauria d'aprofitar? Crec que una aliança d'aquells que comparteixen els dos punts i el compromís hagués estat el pitjor malson dels que volen signar una rendició amb Sànchez. Hagués quedat al descobert l'aliança transversal que vol retornar a l'ordre i hagués hagut l'oportunitat de plantejar aquestes eleccions en aquest eix. Renunciar manté forts els que, dins JxC volen retornar al pacte pujolista i deixa la centralitat als que, des de l'esquerra, volen ocupar el seu lloc.

Si, ja ho sé: podem coincidir amb una part de JxC però, així i tot, segueixen sent de dretes. Cert. I justament per això hem estat molts els que ens hem manifestat en contra de "llistes unitàries" a llocs com el Parlament de Catalunya o els ajuntaments. Malgrat les minvades competències d'aquestes institucions, és impensable fer front comú amb la dreta per gestionar el poc que gestionen. Però el Congrés? De veritat el que impedeix anar al Congrés amb JxC és que són de dretes? Jo crec que no. En primer lloc perquè això que deia el Front Republicà eren dos punts i un compromís. Si es compleixen, quin problema hi ha? O és que la CUP pensa que podrà fer polítiques d'esquerres al Congrés? Per bloquejar la policia i defensar les urnes, tant era que el que teníem al costat fos d'ERC, de Convergència o d'Unió. La qüestió era que la Guàrdia Civil no passés. Doncs les eleccions espanyoles el mateix. Si de veritat l'únic que esperem de les eleccions espanyoles és poder tenir prou poder per a bloquejar, que més dona si els altres que bloquegen pensen diferent en moltes coses? Si la cosa que de veritat es persegueix és bloquejar, com més escons tinguis, millor. I la millor manera de tenir més escons és posant junta tota la gent que vol bloquejar. Si no es tria aquesta opció, és que l'objectiu és un altre... Si no és difícil d'entendre. Perquè fins i tot en el cas que s'hagués de votar alguna cosa concreta (Llei Mordassa, mesures fiscals, etc.) on el desacord amb JxC seria evident, es podria arribar a un acord de "llibertat de vot" en qüestions concretes. Insisteixo: està clar que del que es tracta és d'unitat d'acció, no simplement electoral. Però si es tracta de bloqueig, la unitat electoral facilita la unitat d'acció. I el més important: s'aconsegueix connectar. I no parlo de connectar amb JxC, ni amb Miquel Buch. Parlo de connectar amb el sentiment popular, de milions de persones a Catalunya que veuen que l'agressió de l'Estat avança sense que ningú sigui capaç d'aturar-la. Més enllà de la necessitat tàctica de tenir uns escons més o menys, més enllà, fins i tot, de la necessitat tàctica de poder bloquejar o no l'Estat, parlo de la necessitat d'enviar un missatge d'acció coordinada, de capacitat d'acords en situacions desesperades i de ser capaç de construir un "nosaltres" tant digne com digne va ser la unitat de l'1-O i el 3-O. Això s'ha d'aconseguir amb una unitat electoral i prou? Està clar que no. Però crec sincerament que ajudaria.

Sense dubte, el sol fet de plantejar-se una aliança "contra-natura" com aquesta fa vertigen i és molt arriscada. Poden sortir malament moltes coses: es poden enfadar militàncies, es poden perdre recursos econòmics, pot haver, fins i tot, votants desconcertats, es poden reconfigurar vectors polítics regressius en l'àmbit autonòmic i es pot contribuir a blanquejar espais allunyats. Personalment sóc conscient d'aquests perills. Però la situació, com bé diu la CUP, és excepcional i cal córrer riscos. Lenin podria haver estat defenestrat pels seus acceptant l'ajut del Kaiser. O pitjor encara: podria haver arribat a Rússia "tacat" per "col·laboracionisme" amb l'imperialisme alemany. Podria haver passat, però va passar la Revolució Russa. Mao es va haver d'enfrontar als seus per establir un pacte amb Chiang Kai-shek, malgrat la guerra oberta entre els comunistes i el Kuomitang. L'aliança va sortir el seu efecte, es va frenar la invasió japonesa i l'1 d'octubre de 1949 Mao va proclamar la República Popular Xina. Les distàncies són enormes i segur que molts historiadors podrien afegir matisos.

Però per no retrocedir cal avançar i avançar sempre és arriscat. El Front Unitari era arriscat, però si alguna cosa hauria de definir les organitzacions revolucionàries, hauria de ser la seva capacitat d'arriscar, fins i tot arriscar la seva supervivència. Pels altres cuidar estructures, pels altres quedar-se immòbils tement l'electorat, pels altres restar còmodes a les coordenades conegudes i per nosaltres imaginar coses noves per a un país que l'1-O va fer una cosa que no havia fet mai.
Acabo amb dues qüestions molt i molt importants. La primera: per sort la política no és una ciència exacta i tot plegat són opinions, percepcions i incerteses. Tot el que he explicat aquí pot ser així. O no. Al final es tracta de provar, intentar, arriscar i fer el que estigui a les nostres mans per facilitar que en un moment o un altre passi el que és inesperat i la gent agafi les regnes de la Història, com va passar l'1-O. I cal dir que la CUP ha demostrat moltes vegades capacitat de ser una eina útil per aconseguir-ho. Tothom en aquest país sap que sense la CUP present a la legislatura passada, no hi hagués hagut 1-O. La segona cosa: l'article m'ha quedat molt llarg i va sent moment de posar fi. A més a més tinc pressa, no sigui que no arribi a temps de baixar a la plaça per signar l'aval perquè es pugui presentar la CUP. Gràcies per l'atenció.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.