3 coses sobre el Tsunami. Passa-ho!

Fernando Grande-Marlaska ja ho ha anunciat: estan treballant per saber qui hi ha "darrere el Tsunami Democràtic". "Tenim uns Serveis d'Intel·ligència molt eficaços" ha dit el Ministre. Suposo que els deuen haver canviat fa poc els serveis d'intel·ligència aquests, perquè si es refereix a les lluminàries que no van ser capaços de trobar les urnes de l'1-O, la cosa va per llarg. Però l'objectiu d'aquest article no és riure's del Ministre, l'Estat i la seva "intel·ligència". De fet no hauríem de riure d'ells: l'enemic més perillós no és el més intel·ligent sinó el més brut. I de brutícia l'Estat en va sobrat. No. No caiguem a la trampa de riure d'ells i pensem una mica en allò que fem nosaltres. I nosaltres, ara mateix som Tsunami.

El Tsunami i el seu context

Fem política en un Estat on la Carme Forcadell ha estat castigada per prendre una decisió a un Parlament amb la mateixa pena que un assassí. A partir d'aquí, tot és possible: pujar a un cotxe amb un megàfon, 11 anys, fer tuits cridant a la mobilització, 11 anys, fer un rap, exili. Aquest és el context del Tsunami Democràtic. Vivim en un Estat que persegueix de manera ferotge qualsevol que li planti cara. Suposo que per això no sabem qui hi ha al "darrere" del Tsunami Democràtic. Ni ho sap Marlaska, ni la seva "intel·ligència", ni el 99,9999% dels que seguim les seves indicacions a Telegram. Aquest secretisme és lògic, excepte per a una part del moviment sobiranista que es mostra absolutament crític amb el Tsunami. Des del minut 1. Quan va sortir el Tsunami aquestes veus van assegurar que era "l'enèsim engany processista", que era "una altra rentada de cara dels partits" i que "era fum que no servia per res". Unes afirmacions que provenien de gent que, com la resta del 99,9999% de nosaltres, Marlaska i la seva "intel·ligència- no sabien absolutament res del que hi ha darrere del Tsunami. Ni un marge de confiança, ni un minut de dubte i -molt menys- ni una proposta alternativa. No faig judici sobre aquesta actitud, simplement la descric. I també faig l'esforç d'entendre-la: la llista "d'enganys processistes", de "rentades de cara dels partits" i de "fum" és massa llarga per a permetre's el luxe de no ser crítics i desconfiats. I ara m'hi sumaré: és possible que el Tsunami sigui tot això què diuen. Però també és possible que no. El que és segur és que no ho podem afirmar amb seguretat, justament pel context en què es desenvolupa. O de veritat demanarem al Tsunami que ens informi -i informi Marlaska i a la seva intel·ligència"- de qui són, quins són els seus plans i què faran demà passat? Arribats a aquest punt només tenim dues opcions: 1) apostar sense proves per considerar que el Tsunami és una presa de pèl o 2) apostar sense proves per considerar que el Tsunami és una eina poderosa per fer front a l'Estat. I arribats a aquest punt, apareix el concepte de "confiança". Som sobirans sobre on dipositem la nostra confiança i la tria només ens correspon a cada un de nosaltres. No la marca cap partit, ni l'anuncien per la tele. Amb els elements que tinguem, hem de decidir en cada moment.

El Tsunami i l'estratègia

Finalment aquest dilluns el Tsunami va passar a l'acció i va cridar tothom a anar a l'aeroport. En pocs minuts, desenes de milers de persones aconseguien que tots els mitjans de comunicació del món obrissin amb les imatges del Prat. Perquè això fos possible va ser imprescindible la tasca feta durant les setmanes anteriors: donar-se a conèixer, fer que centenars de milers de persones es posessin Telegram, que estiguessin preparades les targetes d'embarcament falses, que funcionessin canals de comunicació segurs i ràpids, etc. Una tasca que es va fer mentre alguns deien que tot era fum i que tot era l'enèsima estratègia processista.

De cop, i per primera vegada en dos llargs anys, centenars de milers de persones tornàvem a sentir alguna cosa més que impotència, ràbia i frustració. Per primer cop després de dos anys d'encaixar cops, un darrere l'altre, tornàvem a sentir que teníem força, que si ens trobàvem als carrers, érem forts i que l'Estat només té la violència que va obrir, igual que l'1-O, els telediaris de mig món. Després de dos anys tornàvem a sentir que els carrers segueixen sent nostres. El valor de tot això -tornar a deixar l'Estat en evidència davant les opinions públiques del món, tornar a sentir-nos forts- és incalculable. Així, ahir, el Tsunami aconseguia el que no han aconseguit en dos anys ni els partits, ni les "institucions" ni els "governs efectius". Amb aquests dos importantíssims objectius assolits, els que estan "darrere" el Tsunami, desconvocaven la concentració. I això va tornar a desfermar les crítiques: "ens han tornat a vendre", "un altre cop pur postureig", "això és el de sempre". Cap anàlisi estratègica, cap reconeixement d'assoliment, cap confiança. I propostes? "Ara era el moment de donar el cop final a l'Estat", "calia aturar l'aeroport indefinidament", "calia seguir combatent la policia perquè estava cansada"... No vull entrar en la valoració de si calia quedar-se o no. De fet aquesta valoració, en última instància, és com la de la confiança: qui decideix marxar o no som cada un de nosaltres, ens diguin el que ens diguin. Per tant, qui volia quedar-se, es podia quedar. Però més enllà de la valoració purament individual, i més enllà de les idees fantàstiques que puguem tenir cada un de nosaltres ("quedem-nos fins a la República!") aturar els peus a un Estat autoritari postfranquista requereix alguna cosa més que idees individuals brillants.

Fer front a l'autoritarisme que patim requereix una profunda organització i aquesta organització requereix una profunda confiança entre iguals. I aquí tornem al mateix punt crucial d'abans: confiem o no confiem en el Tsunami? No sé si marxar de l'aeroport era bona idea o no, no és aquest el tema. Certament, rebre aquesta indicació mentre l'aeroport bullia de "poder popular" va ser com un gerro d'aigua freda. Però més enllà d'això: i si era bona idea? I si aparèixer i desaparèixer allà on l'Estat no t'espera, en el moment que no t'espera i de la forma que no t'espera és una bona estratègia? I si els que hi ha darrere el Tsunami li han donat moltes hores de voltes a la cosa i han desenvolupat una estratègia nova davant un enemic antic? I si el Tsunami estigués assajant un abans i un després en les formes de mobilització ciutadana del segle XXI? I si això de l'aeroport és un preludi d'una nova manera d'exercir els drets que ens han robat quan els hem exercit d'una altra manera? Però i si fos tot el contrari i tinguessin raó els que diuen que tot plegat és una pantomima i que el que calia fer era ocupar l'aeroport indefinidament? Jo sincerament no ho sé. Com el 99,9999%. Com Marlaska i la seva "intel·ligència".

Però penso: si l'estratègia del Tsunami és equivocada i el que cal fer és el que diguin uns quants a Twitter, on és l'organització necessària per fer-ho? On és el treball previ imprescindible perquè serveixi per a alguna cosa? On és la construcció de confiança sense la qual és impossible plantar cara a un Estat autoritari i postfranquista? No hi és i, per tant, la crítica al Tsunami és eixorca, sense horitzons i sense cap altra proposta que fer-nos conscients que tot està perdut, que tot plegat està condemnat al fracàs i que no hi ha alternativa. Exactament el que vol l'Estat autoritari postfranquista que tenim al davant. Per tancar el tema (i/o per obrir-lo encara més) una reflexió feta -també a Twitter- per en Pau Llonch: "Un acord per aquests dies seria molt útil: qui et convoca decideix quan et desconvoca. Clar que ets lliure de marxar quan vulguis de les convocatòries: de les que facis tu. El que no pots és utilitzar la capacitat de convocatòria que no tens per convertir-les en el que vulguis".

El Tsunami, la confiança i l'esperança

És possible que tot el que he escrit fins ara m'ho hagi de menjar amb patates. És possible que d'aquí a un temps descobrim que "darrere" el Tsunami l'únic que hi ha era una rentada de cara dels partits, una altra cortina de fum, un pla maquiavèl·lic de l'Estat o un moviment finançat per George Soros. O per Vox. Vés a saber. Jo, com el 99,9999% de la gent, no puc posar la mà al foc per res ni per gairebé ningú. Però sóc sobirà sobre on decideixo dipositar la meva confiança. I és veritat que cada cop em queda menys. He votat partits que m'han decebut, he militat a organitzacions que m'han fet avergonyir, he tingut camarades que m'han apunyalat covardament, més o menys com li ha passat al 99,9999% de la gent que conec. Però malgrat haver dipositat la meva confiança equivocadament a molts llocs al llarg de la meva vida, em queda confiança i no penso renunciar a ella, perquè vull continuar viu. I això aplica al Tsunami, als partits, als amics, a l'amor i a tot el que ens rodeja mentre estem voltant en aquest món de mones. "Per no deixar-les a la intempèrie, albergo esperances" diu en David Fernàndez un al seu perfil de Twitter. Estic d'acord amb ell i penso que la confiança mútua és l'aliment imprescindible de l'esperança. Malgrat tots els riscos que té confiar. Malgrat tots els riscos que alberga tenir esperança. És el risc d'estar viu i dempeus.

PD: Tot just acabant d'escriure aquest article en Jordi Borràs tuitava: "Consell per la salut mental col·lectiva: bloqueu o silencieu tota la tropa de mestretites i alliçonadors que no fan altra cosa que dir com s'han de fer les coses des de la seva torre d'ivori. No els veureu mai a primera línia ni proposant res constructiu. Són gent tòxica". Em podria haver estalviat l'article! Es nota que en Jordi és fotògraf i que pot més que mil paraules!

PD2: Si us ha semblat útil, com a mínim per pensar sobre el moment que ens ha tocat viure, passeu aquest article. Obrir debats mai sobra. És als debats on es crea la confiança imprescindible.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.