El confinament i la culpa

Tots hem vist el tuit. Shakespeare va escriure les seves millors obres confinat per la pesta de 1593. Ei, com nosaltres. Frida Kahlo va pintar molts dels seus quadres sense poder moure's del llit. Com nosaltres. Els joves del Bronx van saber veure oportunitat en la desolació sortint en massa durant l'apagada de 1977 per aconseguir els equips d'electrònica que donarien pas al naixement del hip-hop. També com nosaltres. O no?

Cinc dies tancada i ja no em puc treure ni la culpa ni el pijama. La culpa de no estar fent, aprofitant, capitalitzant. Perquè el món s'acaba però, per variar, el sistema mira cap a una altra banda. Fins a nou avís, no podem sortir de casa. Però, fins a nou avís, a l'Estat Espanyol haurem de seguir pagant lloguers, quotes i factures com si res. I qui ens pagarà, a nosaltres? Entre acomiadaments, ERTEs, i projectes paralitzats o directament cancel·lats, la dificultat per respirar passa de símptoma a normalitat. Com s'espera que hàgim de sobreviure, si prou feines teníem quan encara podíem treballar? Almenys això de l'apocalipsi ens donarà una excusa més o menys digna per estar el que queda de mes menjant arròs amb llenties. O pasta amb tonyina. Però el cert és que no ens podem estar quiets. Ja sigui per justificar com de veritat, de veritat mereixem no morir de gana o perquè ens hem acostumat a valorar-nos per la quantitat de contingut que publiquem diàriament; no podem deixar de produir. Concerts per streaming, podcasts i conferències a Instagram, seguiment públic de tots els llibres que comencem i acabem i llistes infinites de les pel·lícules que recomanem. Receptes, rutines d'exercicis, manuals de les relacions a distància. Tot i més per ensenyar al món que, malgrat el confinament, seguim sent útils, vàlids. Jo, per ara, ja porto un dia de gimnàs casolà i tres d'agulletes. He pensat força en llegir. I he remenat Netflix unes dues hores al dia, buscant l'hora i mitja d'entreteniment ideal.

Mai m'hagués imaginat que arribaria a viure una situació com aquesta, i això que el gènere de la distopia va tenir un boom durant la nostra adolescència. Jo m'esperava més aviat una guerra dels mons, una invasió alienígena, la independència, què coi, l'esfondrament del patriarcat. Però resulta que la meva novel·la de ficció juvenil consistirà a bregar contra la meva pròpia angoixa fent cua al supermercat. Que no és poca cosa. Després de dies sense sortir, ahir vaig anar a comprar, per primera vegada. Qualsevol cosa, unes olives i un fregall. M'havia convençut que em faria bé caminar i respirar encara que fos a través de la mascareta. I vaig sortir. Grisa, tova i tapada fins per sobre el nas, l'absolut contrari de l'Alba al Mecanoscrit del Segon Origen. L'Alba, verge i bruna i amb les tetes fora per si el lector s'avorreix. La recordeu? Suposo que la fi del món perd una mica d'èpica sense la "male gaze". La qüestió és que ahir vaig sortir de casa, grisa, tova i tapada. A l'entrada del supermercat hi havia una cua d'uns deu minuts, que vaig passar prou ràpid intentant calcular quant coi deu fer un metre i mig. A l'entrada, abans de res, em van ruixar les mans i em van oferir uns guants. No he anat mai a missa però suposo que deu ser alguna cosa per l'estil. Un cop a dins ningú feia soroll. Les estanteries encara es veien mig buides, sí, però sembla que la gent ja va tornant a fer compres una mica més normals. Peix, verdures, rentaplats... tot en silenci i a pas molt lent, sota l'àcid del fluorescent. A les pel·lícules de zombis aquesta seria l'escena on el monstre fa la seva entrada, escampant per terra tota la secció de cereals, tot ple de sang. Però ahir, en comptes del monstre, davant dels cereals hi era jo. Grisa, tova i tapada fins per sobre el nas. Segurament ja portadora del virus que podria matar a molts dels que arrossegaven carrets al meu voltant. Infectada, culpable i sense haver obert un sol llibre en el que va de confinament.

Després he vist un altre tuit — aquests dies veig molts tuits — que diu que segurament d'aquesta crisi en sortirà tota una generació d'escriptors; novel·les, poemaris, fins i tot cançons. Perquè, quan no tenim res més a fer, només ens queda seguir produint, créixer, alimentar l'ànima, ser millors per compensar tota la gent que sense voler haurem infectat. Per compensar aquestes vacances forçades, que no mereixem perquè hem hagut de deixar de treballar. I si no produïm, no som. No existim. Per demostrar que no, els que ens quedem sense treballar no mereixem morir de gana. Però per què hem de fer que valgui la pena, la pandèmia? Compensarà el mal, tota aquesta activitat cultural online? Necessitem companyia i necessitem distraccions. Que artistes i escriptors estiguin disposats a cedir temps i megues per arribar-nos a l'habitació és un dels pocs punts de llum d'aquesta crisi, i per qui ens hem quedat sense poder fer els actes, concerts i classes que ens havien de pagar el lloguer, pot ser l'única esperança. Però potser hauríem de plantejar-nos si en qualsevol altra situació presentaríem la nostra persona online com el pamflet d'un festival cultural, sense ni mitja hora destinada a escalfar el sofà. A menjar porqueries mentre veus l'Instagram. A recuperar un joc tan inútil com els Sims. A enyorar la teva família i el teu gat. A estar tristos, espantats. A ser, simplement.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.