Ho reconec. Estic obsessionada. Hi ha qui pensa que em faig pesada. A mi sí que em pesa. Perquè no passa ni un dia que no hi pensi. Faci el que faci m’apareix la superioritat intel·lectual masculina al davant. Al davant de la resta de pensaments inferiors. Els meus.

Ho reconec. El Cañete m’ha marcat. La seva dificultat per competir amb una dona. La seva por de mostrar-se superior. La seva cavallerositat. El seu aspecte de David el Gnom. Les seves disculpes sis dies més tard. El seu perdó catòlic i apostòlic. Jo també demano disculpes. Que s’assembli a David el Gnom no és culpa seva. Són els meus referents. Ell no en té cap culpa. Ell mai no ho faria. De les dones només en veu la capacitat intel·lectual. I la veu molt bé. Perquè és inferior. I ho mira des de dalt. David el Gnom és un referent baix.

Amb Cañete al cap (i ocupa molt) he hagut d’afegir un altre hidalgo. D’acord. No té gaire mèrit. La capacitat de mantenir viva una tradició tan pròpia és cosa seva. “Si vostè em diu que el convidi a dinar, el convido. Però si em diu que es vol emportar la meva dona, jo li diré: home, com a mínim n'haurem de parlar". Margallo. En un acte públic parlant de la voluntat independentista de Catalunya. Margallo i l’amor. Margallo a la moda del mercat d’intercanvi. Jo tinc dona. Tu què tens. Margallo dialogant. Parlem-ne. I ella? Ella... qui? No, de Catalunya, parlàvem. Ella. Pobra. 

Amb Cañete al cap (i pesa molt) i Margallo a les tovalles (d’aquelles amb forats de cendra de cigarreta) no puc pensar en res més. És una qüestió d’espai. M’ofegaria si hi afegís una reflexió de María Dolores de Cospedal. Amiga i companya. D’ells, esclar. I dona, tanmateix. Sí, estic obsessionada. Però jo no sóc pesada. Ho són els qui persisteixen. I persisteixen tan sovint que ens han condemnat a les pesades. Per pesades. Nosaltres.

Un parlamentari japonès ha estat obligat a disculpar-se públicament i a dimitir després de recomanar a una parlamentària que es casés. Els japonesos són una societat masclista. També. Però han rebutjat passar per alt que un dels seus representants polítics pogués continuar després de mostrar el seu menyspreu cap a una dona.

Cañete se’n va a Europa i Margallo a tot arreu. No són masclistes. El seu partit és ple de dones. I algunes porten pantalons. I elles no s’han queixat. Tampoc del seu company de partit, tan obsessionat amb el benestar de les dones que ha aconseguit que Tiempo de silencio es converteixi en una novel·la del segle XXI. Però Gallardón tampoc no m’hi cap. Al cap.

Cañete a Europa i Margallo a tot arreu. Tot al seu lloc. Però el seu lloc ja no val res. No en són dignes. Són el descrèdit de la política. I dels homes que no segueixen aquesta tradició infecta. Repugnant. Perquè el que ara es considera una anècdota que ja ha passat és un mal endèmic que fa que més del 50% de la població mundial pateixi sistemàticament des d’insults a lapidacions; des de menyspreu a violacions. Des de condescendència a oblit.

Per això estic obsessionada. I per això no sóc pesada. Pesats.

  • Comparteix