1- El seu adversari falla el segon servei i Nadal s’adjudica un altre Roland Garros. No sé quin, un dels nou que té. Emocionat saluda el rival a la xarxa, que marxa capcot i, acte seguit, corre cap a la tribuna, s’hi enfila i mentre s’embolica amb una enorme bandera espanyola, s’abraça als aleshores prínceps d’Espanya, Felip i Leticia.

2- A la darrera corba la màquina d’Alonso avança per dins el Ferrari que, fins aleshores, havia anat primer tota la cursa, encara la darrera recta amb un sospir d’avantatge, que pocs segons després resulta suficient per a guanyar. Un assistent salta a la pista amb una bandera que entrega al pilot, i Alonso fa la volta d’honor saludant els aficionats que xalen i onejant una bandera espanyola gegantina.

3- Som a París, any 2006, l’àrbitre ha xiulat tres cops i el Barça acaba de guanyar la segona Champions de la seva història. Els jugadors saluden breument els rivals i s’abracen i salten eufòrics. Samuel Eto’o, un dels herois del partit, s’acosta a la grada i recull una bandera de Camerun que es lliga al coll i que no es traurà mentre duri la celebració a la gespa.

4- Cada mes arriben centenars d’immigrants a les costes espanyoles. Alguns aconsegueixen esmunyir-se cap a l’interior del país i vincular-se, potser, a alguna de les múltiples xarxes d’acollida informals, organitzades per compatriotes ja establerts. La majoria però, són atesos per les forces d’ordre, tancats en centres d’acollida, identificats i regularment retornats al seu país d’origen.

Cada quatre anys, en canvi, assistim a nacionalitzacions exprés de ciutadans d’aquests mateixos països, que tenen la sort de córrer més ràpid que la mitjana, o saltar més amunt o nedar millor i, ràpidament, són integrats a l’equip nacional de la seva especialitat per a preparar-se pels propers jocs olímpics i, si hi ha sort, aconseguir una medalla per a major glòria de la gran nació espanyola.

I així podríem seguir indefinidament.

“Missatges que siguin polítics, ideològics, religiosos, ofensius o de naturalesa provocadora,” diu la normativa de la UEFA que ha servit per a sancionar el FC Barcelona, per l’exhibició d’estelades que van fer els seus aficionats, durant la recent final de Berlín. L’article 16 de la normativa es titula “Ordre i seguretat als partits UEFA” i explica de què seran responsables els clubs i quines actituds no seran tolerades.

És de pur sentit comú que aquest article, està redactat per mirar d’evitar que actituds racistes, feixistes, homòfobes, o similars, s’instal·lin als camps de futbol. S’entén que els organismes que regulen aquest esport i que organitzen les principals competicions vetllin pel respecte als drets humans més elementals.

El que cal preguntar-se és quin dret humà elemental van conculcar els milers d’aficionats del Barça que van lluir les estelades a la final de la Champions. Quina part del missatge que enviaven els aficionats estelats, atemptava contra alguna disposició de la ONU, UNICEF, OMS o semblant?

A mi, amb franquesa, em sembla que qui conculca un dret fonamental és justament la UEFA quan, amb aquesta multa, pretén limitar-nos el dret de lliure expressió.

De fet, cal filar molt prim per trobar que l’estelada és una manifestació política intolerable, quan el segon equip del Barça era molt semblant a la bandera en qüestió.

De fet, cal filar incomprensiblement prim per sancionar l’exhibició de l’estelada, quan de forma regular s’exhibeixen banderes de tots els països a tots els camps de futbol.

De fet, cal filar intencionadament prim per dir que amb la bandera espanyola es pot animar el Real Madrid i, en canvi, amb l’estelada no es pot animar el Barça.

***

Estiu de 1968. Jocs Olímpics de Mèxic. Pugen al podi els guanyadors de la cursa de 200 metres. El primer ha estat Tommie Smith i el tercer John Carlos. Ambdós són Nord-Americans i mentre sona l’Star Spangled Banner, els dos velocistes acoten el cap i aixequen el puny enlaire, fent la salutació del Black Power i reivindicant així la dura lluita pels drets civils dels ciutadans afro-americans als Estats Units.

Smith i Carlos van ser sancionats i expulsats de l’equip olímpic americà i van patir una forta repressió amb amenaces de mort incloses. Només molts anys després se’ls ha reconegut el gest, convertit aquest ja, en un símbol de l’American Civil Rights Movement.

Cal destacar que 32 anys abans del gest de Smith i Carlos, ningú del Comité Olímpic va tenir cap inconvenient que alguns atletes fessin la salutació nazi durant els jocs de Berlín, ja que es va considerar la “salutació nacional alemanya” de l’època. En canvi, com que el gest del Black Power no representava cap país ni nació, no va ser tolerat.

La sanció de la UEFA va en la mateixa direcció: “Oh! És que l’estelada no és la bandera de cap país”.

Molt bé. Entesos. I doncs? A què esperem?

 

 

 

foto: El Periódico

  • Comparteix