Podria ser per l’economia o per la història, però tot encara és més primari: és l’amor, Espanya, és l’amor, i aquesta estranya consideració que teniu de l’estimar.

Si volem que algú continuï fent camí al nostre costat, procurarem tenir-lo content i no pas passar-nos la ruta insultant-lo, menystenint-lo, fent-li fer els encàrrecs més pesats i, en ser a la fonda, oferint-li les escorrialles del nostre sopar suculent. Si optem per aquesta segona via, és força probable que l’acompanyant ens engegui a pastar fang, fastiguejat, i que s’estimi més carregar la seva motxilla sense el pes de la nostra roba.

Doncs vet aquí un país que no comprèn aquest paral·lelisme, Espanya, un país en què els seus dirigents, des del pou del temps, s’entossudeixen a fer declaracions fora de lloc contra els catalans, a dir-nos el nom del porc i a no rebre la condemna immediata de ningú. Potser de vegades és sols un manaire eixelebrat, certament, però és també, i sobretot, el silenci escruixidor de la resta, que s’estimen més no sortir del discurs políticament correcte —titllar-nos de nazis ha passat a ser políticament correcte al discurs hegemònic espanyol— no fos cas que perdessin vots a no sé on.

Aquestes declaracions d’odi han anat creixent gradualment, i han esclatat ara que sembla que anem de debò, que ni pacte fiscal ni punyetes, que tirem pel dret i diem adéu-siau i passi-ho bé, i ja no som l’Elionor de Martí i Pol que es limitava al «sí, senyor», i «bones tardes». Segurament és tard (o tardíssim), però ara que fem el gest de desviar-nos de la ruta i carretejar només els nostres defectes és quan Espanya s’hauria pogut adonar que estava errant la tàctica, és quan ens podrien comprar amb un plat de llenties i una carta d’amor, però ni així. Tot el contrari: han decidit d’apujar el to.

Encara que sigui tard (o tardíssim) haurien pogut explicar-nos que a Espanya s’hi viu molt bé, que goita quins poetes que tenim, que mira quins paisatges tan bonics, que fixa’t quina modernitat. I no. Encara que sigui tard (o tardíssim), haurien pogut començar una campanya per defensar la llengua i la cultura catalanes, haurien pogut dotar-nos d’una bona xarxa ferroviària, haurien pogut jurar-nos que serem feliços i menjarem anissos. I tampoc.

A anys llum d’això, sostenen la seva argumentació en dos únics pilars: 1, Quedareu fora d’Europa; i 2, Si preteneu marxar, no tindrem pietat. I tornen a equivocar-se. Per una banda, esmentar la Unió Europea en aquesta època en què tothom veu que trontolla perquè és incapaç d’articular una línia de solidaritat clara per acollir els refugiats sirians, no sé si és la millor idea. I fins i tot així, sigui com sigui, ja triarem nosaltres solets amb qui ens volem agrupar. Per altra banda, l’espifien perquè les seves amenaces i les seves apel·lacions a la Constitución es converteixen en un bumerang que no fa més que fabricar independentistes. També entre aquells que tenen lligams sentimentals i/o familiars amb Espanya, que se senten, dia rere dia, més lluny d’aquell somni de la República espanyola en què varen creure, perquè qualsevol persona amb dos dits de front s’adona que és inviable refer els milers de ponts que han anat dinamitant, i que si algú branda la bandera de la plurinacionalitat o el confederalisme només obté un eco eixordador.

Qui sap si, ben mirat, el problema ha estat nostre, de creure amb el lliri a la mà que el camí l’estàvem fent d’igual a igual, quan des d’Espanya només mereixem la consideració de servents. I és clar, l’amor de l’amo cap al servent no és ben bé l’amor a què aspirem.

  • Comparteix