Sóc malbarçalonista. Això vol dir que, abans de cada partit, considero la derrota com l’opció més probable.

Ho sento, és així. Aquí dalt, a la capçalera, ho deixo molt clar: Malbarsalunisme. Si no us agrada, si sou dels entusiastes que confien en la victòria a cegues, endavant, sou benvinguts. Però heu desaber que no seré optimista.

De fet, qui més qui menys ha passat per aquesta fase de malbarçalonisme. Va ser abans d’aquests anys d’esplendor culer, quan els títols eren escassos i les batalles internes contínues. Es perdia tant al camp com als despatxos, tot era divisió interna. Això de la divisió encara continua, no ens enganyem, però quan els resultats acompanyen es fa de més bon pair.

Abans de l’”ole le, ola la, ser del Barça és el millor que hi ha”, hi havia pocs càntics entusiastes. Recordo quan era adolescent i sentia la tornada “volem volem volem, volem independència, volem volem volem Països Catalans”. Era a finals dels 80 o principis dels 90 i jo tenia aquella edat que tenen els protagonistes de les novel·les de Stephen King quan els està a punt de passar alguna de grossa que els canviarà la vida.

Però no vivia en cap novel·la de l’oncle Stevie, jo. Vivia al barri de Sant Andreu, on abans de les olimpíades hi havia rates grans com a gats als descampats i qualsevol crio et deia allò de “me ha dicho mi primo que le has pegao” i acabaves sense el rellotge i la setmanada.

Ser independentista, en aquell moment, es limitava a xiruqueros i Mireies. Era una opció clarament minoritària, de guitarra, mocador al coll i foc d’acampada, amb algunes derives a la kufiyya, el mocador palestí que sempre ha estat una icona equiparable al Che i que ha acabat tenint tant significat com les samarretes dels Ramones. Bona nit malparits i vols d’homes ocells, mentre la majoria pensava que, servil i atrapat, és inútil continuar.

Era l’època dels dos bàndols de la plaça Sant Jaume, de Maragall saltant d’alegria i Pujol exercint de guia espiritual d’una Catalunya que sempre jugava a gratar la butxaca de Madrid. Terra Lliure era el què era i els Maulets eren més cridaners que influents. La independència pertanyia a gent amb mullets i esquerranosos.

I ara agafeu-vos que ve una el·lipsi de les grosses, com la de 2001 de Kubrick.

Com hem arribat aquí? Hi ha un consens força general en afirmar que la sentència contra l’Estatut de 2010 i la posterior manifestació multitudinària és la pedra de toc d’aquest canvi. Per dir-ho finament: a molta gent se li van inflar els pebrots aquell dia i va dir prou.

Fins aleshores, Catalunya havia anat sobrevivint gràcies a pactes fiscals (recordeu, quan el President Mas només demanava un pacte fiscal…?) i cessions de competències. Es mirava de reüll el concert econòmic basc, però hi havia una espècie de pacte d’armistici entre administracions, perquè es necessitaven mútuament per conviure (i sobreviure). L’opció del federalisme sempre sonava de fons com la pastanaga que penja davant el morro de l’ase i molta gent n’estàvem convençuts que era cap a on aniria una societat democràtica madura. També he de confessar que jo aleshores pensava que els mp3 no tenien futur i em vaig comprar un minidisc.

Aquesta és la meva capacitat de predicció tecnològico-socio-política, n’esteu avisats.

Ens trobem davant la recollida de firmes del PP per retallar articles d’un Estatut que s’aproven a¡ d’altres comunitats. La injustícia és factible i gens dissimulada. Hi ha molt gent que diu prou. Però què canvia? Què fa que d’aquells quatre escoltes del cau ara passem a un sentiment més Transversal? I no m’equivoco en emprar la paraula: parlo de sentiment, no pas de raó (encara, això arribarà més tard).

No hi hagut cap Guardiola, ans al contrari: el tripartit ha sortit escaldat de la seva aventura al poder (amb la imatge de Carod Rovira calçant-se una corona d’espines a Jerusalem com a colofó) i l’esquerra catalanista s’ha desgastat i desintegrat. L’anteriorment poderós PSC anirà cedint pas al PSOE amb la seva montillització per acabar la demolició amb el desaparegut Pere UnaSenyoraEmVaAgredir Navarro. Junqueras començarà a puntuar però la base convergent d’aquest país de botiguers, burgesos i gent de bé encara el veuran massa agosarat com per substituir l’actual representant de l’oligarquia catalana, l’Exconseller en Cap Artur Mas. La CUP va traient el caparró i poc a poc s’instaura la frase “David Fernández és el millor que li ha passat a la política catalana en els darrers anys” cada cop que es parla d’ells. Tot i així, si Junqueras els sembla atrevit, aquests ja els fan una por tremenda. I de l’altra banda tenim els de sempre (la Camacho repetint les consignes des de Madrid) i els nous (l’Albert Rivera, a qui es titlla de bon orador perquè és capaç d’aguantar hores i hores de presència televisiva per les Espanyes, i que promou un discurs clarament anticatalanista). Tot això, encara amb Pablo Iglesias foguejant-se als  platós de La Sexta, molt abans de crear Podemos i moltíssim abans de fer que Catalunya Sí Que Es Pot servís de rentat de cara als d’Iniciativa-Verds, que una altra cosa no, però de discurs incoherent no se’ls pot acusar.

Què ha passat, doncs?

Els xiruqueros i les Mireies se’ns ha fet grans, han copulat i han tingut fills. Ara, a més, pertanyen a l’última generació que va aconseguir una feina més o menys fixa en aquest país. I tenen un cert poder o, com a mínim, estan molt mobilitzats. D’aquells càntics de “volem volem volem”, d’aquell desig d’independència, n’ha sortit un discurs pensat i estructurat, una proposta seriosa.

Quan la independència s’ha tornat mainstream s’ha trobat amb què ja hi havia gent preparada de feia molt temps per acollir als nouvinguts. Cap retret. Cap “jo ja t’ho deia”. Cap exclusió. Tothom hi té cabuda. Des d’un enfoc democràtic i pacífic. Des de la serenor de qui sap que té raó. Des de la il·lusió de qui sap que està treballant un futur ja no per ells, sinó pels seus fills.

Per això em fa molta gràcia (i pena, i fàstic) quan s’acusa a la població catalana que recolza la causa independentista de seguir com a xais els deliris nacionalistes del President Mas (que alhora serveixen per ocultar la seva política econòmica de retallades que sembla que ningú més a Europa està fent). Com si fos Mas qui guiés la gent i no a l’inrevés.

Però recordem que sóc malbarçalonista, i que sempre espero les derrotes.

No crec que el Sí a la independència guanyi aquest 27S. Per molt que les enquestes digui que la cosa està igualada, intueixo que l’opció independentista quedarà lluny d’aconseguir la majoria absoluta. No em baso en cap dada concreta sinó en la simple observació del meu entorn, que pot estar molt distorsionada. Les causes d’aquesta derrota parcial del Sí? No sóc sociòleg però podria imaginar-me’n un parell:

Primer, una gran massa de gent que se sent espanyola. Un sentiment que respecto malgrat no comparteixo, cosa que no podem dir dels líders polítics estatals (i de les seves sucursals catalanes) que no ens permeten votar en un referèndum per escatir quants som a cada bàndol i acabar amb els dubtes d’una vegada. Només cal trepitjar un centre comercial barceloní un dissabte a la tarda per témer una victòria aclaparadora del No.

Segon, per por. Que és una de les causes de la desfeta independentista escocesa l’any passat. La por a les conseqüències (perquè parlar de les virtuts és fer propaganda, oi, Ana?). La por a perdre les pensions, els diners, les subvencions, a sortir de la Unió Europea (la UE, que hauríem de començar a rebatejar com a UVA, la Unió de Vassalls d’Alemanya). Aquest vot decididament pel Sí que el dia de les eleccions farà un ai, no sé jo si i s’abstindrà o votarà una opció menys amenaçadora. La campanya electoral, com gairebé tots els discursos que ens arriben des de la capital de l’Estat en els darrers anys, es basa en el vot de la por. Vegeu “Show me a hero”, la
magnífica sèrie de David Simon per a l’HBO sobre l’alcalde de Yonkers Nick Wasicsko per veure-hi com funcionen els mecanismes del vot de la por. Vegeu-la igualment, perquè sí, perquè és bona i punt, de totes maneres.

Així que molt em temo que no serem independents… encara.

Potser encara no és el moment. Potser encara no som prou gent. Però tard o d’hora, la fruita madurarà prou com per caure per ella sola. Aquests nens que han celebrat el fet de ser catalans durant els últims i espectaculars quatre onzes de setembre creixeran amb la il·lusió de veure un país lliure. I si hi ha poques coses més resistents en aquesta vida és una il·lusió. Com deia Ian Malcom, el personatge de Jeff Goldblum a Parc Juràssic: “la vida s’obre camí”. Pots provar d’evitar-ho, però hi ha fenòmens que esdevenen marees imparables.

Potser no en tindrem cap més oportunitat fins d’aquí a deu, quinze o vint anys, qui sap. Però arribarà. I en serem més. I decidirem construir el nostre propi futur.

Ep, però sabeu què? Sóc malbarçalonista, sí, però vull veure guanyar el meu equip. Vull que guanyi cada partit que juga. I per això vull guanyar el partit més important de la nostra història. No vull  haver d’esperar una altra oportunitat. És el moment. El 27 de setembre, tots a una amb el país. No hi haurà títol més important. I ha de ser nostre.

 

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.