Quan s’acosten unes eleccions tothom puja al carro del canvi, segurament perquè tots els manuals pregonen que als electors els agrada, i això són vots. Ara bé, que després hi hagi canvis de debò... això ja no té importància. 

M’emociona que el PSOE parli de canvi i que col·loqui Carme Chacón de cap de llista per Barcelona. El canvi és una dona que ha estat tocant poder des del 1999, primer a l’Ajuntament d’Esplugues, i després al govern espanyol, com a ministra d’Habitatge (amb unes polítiques mooolt diferents a les que ha aplicat el PP, amb desnonaments a punta pala), i com a ministra de Defensa (amb un tarannà digne del pitjor mascle alfa). Un exemple de regeneració com una casa de pagès, claríssim.

També aposten pel canvi els ciutadans de Ciudadanos. El primer canvi que va fer aquesta bona gent va ser modificar-se el nom, deixar enrere la llengua provinciana i adoptar la dels ciutadans del món. Enhorabona pel gest. Més enllà d’això, diuen no ser com el PP, que és dreta rància, però voten a favor de retirar la targeta sanitària als immigrants en situació «irregular» al més pur estil Albiol, flirtegen amb els poders econòmics que ignoren l’ètica, o abandonen el Parlament quan toca condemnar el Franquisme.

Però el rei del canvi és Pablo Iglesias, sens dubte. Anava a dir que titllar-lo de "rei", potser l’ofenia, perquè teòricament és republicà, però no patiu, que ell el canvi ja l’ha anat fent. No es tractava de canviar Espanya, sinó de canviar el discurs, fer la pilota al monarca espanyol, rebaixar les proclames socials perquè no se’ls consideri gaire revolucionaris i anar fent la viu-viu per acabar convertint-se en una crossa còmoda d’aquells que ostentin el poder. Sí, estan a favor d’un referèndum d’autodeterminació, i cal valorar-los-ho, però ells mateixos saben que no el duran a terme perquè aquest assumpte no serà mai un d’aquests eixos innegociables, no serà una línia vermella, en cap acord amb altres formacions polítiques.

Com que el joc és prometre canvis, el PP no pot perdre passada, ni que provoqui vergonya aliena sentir-los. Han governat amb majoria absoluta i, així i tot, no els tremola la veu quan els convé d’explicar que hi haurà canvis. Quins? Cap a on? Això no és transcendent, és una disquisició que no condueix enlloc, que diria el Mariano. Donem-los com un cas perdut.

Però els partits nostrats no es queden curts. Convergència i Esquerra volen canvis, volen que deixem de formar part d’Espanya, ens expliquen que ja hem començat la desconnexió i, malgrat tot, es tornaran a presentar a les eleccions espanyoles i encara ens ho sabran justificar amb elegància i pragmatisme. Canviem... però no gaire, no fos cas que perdéssim una butaca i uns quants sous. Tot correcte. Encara no hem desconnectat, és evident.

Així tenim el panorama: tot quisqui parlant de canvi en declaracions grandiloqüents, i després del 20 de desembre l’estampa serà al mateix lloc, amb un punt de pintura més taronja, potser, però sense la reforma integral que n’hi ha que associem amb el mot «canvi». Al capdavall, «canvi» ha acabat esdevenint un mot buit de contingut que ben bé no vol dir res, un lloc comú on tothom es troba, com "llibertat", com "progrés", com "democràcia".

Ep, però no passeu ànsia, als següents comicis ens tornaran a prometre canvi. El canvi que sigui. "Dóna’m un bitllet de 5 euros i et donaré cinc monedes d’euro." Potser aquest. Com a molt.

  • Comparteix