A finals d’agost les pantalles dels nostres televisors es van omplir d’imatges de sirians que fugien de la guerra a la recerca d’un indret on el futur fos possible, i nosaltres, bona gent, ens posàvem les mans al cap convençuts que aviat hi podríem fer alguna cosa.

Per aquella època pensàvem en Argelers i en els republicans que l’any 1939 van enfrontar-se, desemparats, a la tramuntana de les platges nord-catalanes, i volíem pensar que ara que a nosaltres ens tocava ser a l’altra banda ho faríem millor. Es va alçar una onada de solidaritat força generalitzada, no només teixida amb tuits o missatges a les xarxes socials, sinó també vehiculada per algunes institucions prou representatives del país, des de València a Barcelona, passant per Sabadell o Berga, i hem contemplat la pancarta de «benvinguts refugiats» a la façana d’uns quants ajuntaments.

També és cert, però, que el govern espanyol no es va mostrar precisament solidari, va marejar una mica la perdiu i l’àguila, va tirar pilotes fora i prejudicis endins, va flirtejar amb la puta, la Ramoneta i la sordera, i va optar pel qui dia passa any empeny mentre procurava aguantar les pressions europees per cooperar —escarransidament— amb l’acollida de refugiats. Tampoc ens va estranyar gaire, aquesta actitud: ja ens hem avesat a la seva sensibilitat de cactus.

Mentre ho anàvem valorant, mentre hi havia col·lectius que recollien roba, menjar i diners per enviar als sirians convertits en apàtrides, a poc a poc vam deixar de rebre’n informacions diàries. Vam passar de les portades, a les pàgines interiors, i de les pàgines interiors, als breus, i dels breus a la brevetat del no-res. Només si teníem alguna imatge brutal per il·lustrar-ho, de tant en tant en rebíem una nova pinzellada informativa. 

Queda lluny, l’agost. Feia calor i el sol allargava les hores i les jornades. Heu comptat quants quilos de menjar heu endrapat des de llavors? Quantes hores heu passat ajaçats al vostre matalàs comodíssim? Quants llibres, quants cinemes, quantes passejades, quants cafès, quantes converses heu gaudit? Mentre nosaltres fèiem tot això, ells travessaven mars d’esperança, i Grècia, i Sèrbia, i Croàcia, i Hongria, i Eslovènia, i tantes i tantes altres terres de neguit. I som a novembre, i fa fred, i plou, i neva. I la vergonya ho inunda tot amb la erra de la repugnància.

Divendres passat la vicepresidenta del govern espanyol donava la notícia: 19 refugiats aterraran a Espanya el proper cap de setmana, i durant els dos mesos següents, en seran 854 més. La xifra és penosa, però molt pitjor és la tardança. És clar que per defensar aquesta lentitud hi ha arguments solidíssims, només faltaria: alerta que no es colin terroristes i atenció amb els papers, que les coses cal fer-les ben fetes, que si no malament rai.

Hem arribat a uns límits d’absurditat que la burocràcia justifica la ineptitud, però sobretot camufla la mesquinesa de qui se li’n refot el patiment aliè. La riquesa d’un estat no se sosté per les fortunes que tingui als bancs sinó per allà on posa les prioritats. Si podem permetre’ns veure agonitzar tants milers de persones mentre ens reunim ens despatxos esplèndids, si podem deixar que es podreixi la solidaritat, si malgrat els oferiments de la ciutadania per donar un cop de mà en el que calgui no els posem les eines a l’abast, de què serveixen les nostres institucions?

Setembre, octubre, i ara, novembre... Han arribat els mesos amb erra i els sirians exiliats continuen deambulant sense rumb, que també s’escriu amb erra. Com repugnància. Com ràbia.

  • Comparteix