Em llevo cada dia cap a quarts de vuit, amb les parpelles pesants i, davant dels ulls petits, un núvol gris ple de punts suspensius. Amb un esforç titànic, arrossego les sabatilles pel passadís fins a la cuina i em preparo, maldestre, un cafè amb llet i mel. 

Després poso en marxa la ràdio i em demano, quin mite caurà avui?

Fa pocs dies, escoltava les reaccions airades dels fans de Marc Màrquez, arran de l’incident amb Valentino Rossi. És un escàndol, deien. Però no s’atreviran a desqualificar-lo, sentenciaven.

Reconec que sóc un perfecte analfabet amb això de les curses de motos. En general no sé res de tot el que fa pudor de benzina i goma cremada, però jo també vaig veure les imatges. Rossi deixa anar la cama i desestabilitza Màrquez, que acaba a terra. Per mi és una acció netament antireglamentària i antiesportiva que mereixia una desqualificació fulminant.

I no es van atrevir.

Fèlix Millet cobrava comissions a canvi de favors i utilitzava el nom del Palau de la Música per a enriquir-se. Es reunia amb polítics de la més alta condició, tractava amb empreses de pressupost anual milionari i sembla que podria haver canalitzat uns quants milions d’euros cap a Convergència Democràtica per finançament irregularment el partit.

El cas va destapar-se l'any 2009 i, poc després, el mateix Millet va confessar que s’havia embutxacat diners que no li pertanyien. Han passat sis anys i mig i Fèlix Millet continua esmorzant a casa, amb la vaixella modernista dels seus pares.

I no s’atreviran.

Trobem casos de corrupció semblants al de Millet a tots els partits polítics que han exercit poder a Espanya: Gürtel, Bárcenas, Pujol, EREs andalusos, Pallarols i tants altres. Casos llargs, que s’enfosqueixen més i més a mesura que passen els dies. I, amb ben poques excepcions, els seus responsables continuen dormint als seus llits de plomes d’oca riallera, molts anys després d’haver-se destapat l’escàndol. Fins i tot, si algun dels casos s’acaba resolent i algú és condemnat, apareix sovint un indult oportú, porqué ya sabe Don Mariano, hoy por usted, mañana por mi.

No s’atreveixen.

La sensació d’impunitat ha de molt semblant a sentir-se Déu. Saber que facis el que facis, ningú tindrà el valor de demanar comptes de les teves accions, ha de ser extraordinari. Pots dir o fer el que vulguis, llançar un rival a terra enmig d’una corva, robar a mans plenes, o defraudar hisenda com si no hi hagués demà: Too big to fail. Massa poderós per caure.

Ahir, durant el debat de la declaració de ruptura al Parlament, aquest fenomen de la natura que és Xavier Garcia Albiol, aquest colós que sempre que parla em fa l’efecte de tenir la llengua massa grossa per a la seva capacitat bucal, aquest ésser poderós i arrauxat, conegut per la seva dèria obsessiva amb les escombres; va fitar intensament Artur Mas i li etzibà: “ni vostè ni ningú, ens traurà d’Espanya”.

És una curiosa frase si tenim en compte que va ser pronunciada en seu parlamentària. Albiol ve a dir que li és igual qui (o quanta gent) ho vulgui, que els seus amics al govern de Madrid faran tot el que calgui per a impedir-ho. Albiol també se sent impune. Sap (o creu) que pot fer tantes declaracions autoritàries, dictatorials, amb tant tuf feixista i xenòfob com vulgui, perquè no li passarà res de res. És too big to fail.

No ens atrevirem?

En aquesta nova edat del món que tot just comença, amb platges plenes de gent que fuig del mar i de la guerra, amb camions frigorífics convertits en taüts amb rodes, els reis es passegen nus i les veritats s’ensorren.

Davant el cafè fumejant, mentre la ràdio ronca com un gat prop de la llar de foc, penso que, en realitat, no hi ha ningú que neixi essent impune. Atorguem i permetem des de fora, construint ídols i mites, o sistemes polítics clientelars i deficients, tan forts com la nostra credulitat. Mesells com som, tan indestructibles com la nostra estupidesa.

I em pregunto: quines impunitats estem bastint per demà, potser sense voler-ho?

  • Comparteix