La competència al planter del primer equip és ferotge. Ho ha de ser. No n’hi ha prou amb destacar, s’ha d’excel·lir. No n’hi ha prou amb donar el cent, has de donar el dos-cents per cent. Si tens el talent, les eines i un bon mànager i arribes al nivell més alt del futbol, t’ho mereixes, segur, però no ho tens tot fet. Importa el que fas ara i aquí, que cada dia ho facis millor que ahir. I si vols jugar, t’ho sues. Perquè les promeses resten però els resultats sumen. Luis Enrique ha deixat molt clar que exigeix el màxim als seus jugadors. Que els fa pencar, que els porta al límit i que no accepta descafeïnats. La meritocràcia s’aplica dels petits als grans, i no li fa por lluitar contra gegants.

La història de David no és una qüestió de sort, ni de gràcia divina. Tenia un gegant brau al davant i un exèrcit immòbil al darrere, però s’hi va encarar. Va donar el millor cop, al millor lloc, i el va fer caure. Es va atrevir, va ser el millor. No havia fet cap promesa, es va avançar i va guanyar. A Caravaggio no li interessa la heroïcitat, ni l’arma ni la sang. No veiem la pedra ni la fonda, només dos cossos, un vencedor i un vençut. Explica el que no expliquen els altres, explica què va passar després. David ajupit a sobre de Goliat, lliga amb una corda els cabells del gegant, per agafar-li el cap tallat.

Deulofeu ha rebut moltes vegades el missatge de Luis Enrique. Vas bé, però l’altra meitat del camp també existeix. M’agrades, però no és suficient. Et dono minuts, aprofital’s. Però un jugador que només compleix una part de les expectatives del seu entrenador, no pot esperar el mateix resultat si no s’esforça per millorar. No depèn del talent ni de la gràcia divina. Depèn de fer servir les orelles abans de fer servir les cames. Ha tingut grans ocasions, ha fet filigranes. Però per cada promesa hi havia una mancança. Per cada control sota les botes hi havia una defensa poc controlada.

Goliat no és ni tan gran, ni tan terrible ni tant esgarrifós un cop mort, mig descolorit. I la llum emana de David, de la seva espatlla, dels seus braços i de les seves mans. La cara no es dibuixa, li perdem el rastre dels cabells. La penombra s’ho menja tot, l’orgull, la fama, la mediocritat. No és un pastor contra un gegant, no són soldats, ja no hi ha guerra. Només hi ha tensió al seu puny, que colla la corda, ben fort. No importa qui és, importa el que ha fet. Luis Enrique ho va deixar molt clar sense arronsar-se contra Totti: “Tu ets important, però aquí mano jo”. Perquè els gegants més grans també cauen de tant en tant.

 

 

  • Comparteix