Noto el nerviosisme a les mirades i a les paraules de molts independentistes catalans. Els percebo desanimats, enrabiats, desil·lusionats... i el pitjor és que hi ha la tendència de convertir-ho en desqualificacions cap als polítics perquè no hi ha manera que arribin a un acord. Calma. 

Parem màquines un moment, sisplau. Posem-hi un xic de distància, per favor. Mirem enrere i fixem-nos d’on venim. Siguem conscients que no gaires anys enrere no hauríem ni pogut somiar que arribaríem fins on hem arribat, hòstia. Penseu en quan les manifestacions independentistes eren cosa de quatre radicals eixelebrats utòpics. Feu memòria de quan érem extraparlamentaris o governamentalment anecdòtics. De quan aspirar a unes molles ja era tota una quimera. De quan tenir seleccions esportives pròpies era un objectiu de màxims. De quan ser on som no era realista.

Recordeu-vos d’ells, també. De quan el poder polític espanyol ens menystenia. De quan ens ridiculitzava. De quan era fàcil perseguir-nos amb jutges i policies perquè, total, no teníem un suport gaire influent. De quan ens deien que érem una franca minoria i que per això no hi havia problema catalán. De quan, més tard, ho limitaven a una bogeria d’Artur Mas.

Hem crescut i no parem de fer-ho. Cada vegada som més i cada vegada serem més. Gairebé ningú no baixa del tren de l’independentisme i els nous passatgers van en augment. Milions de persones ens hem mobilitzat sostingudament, hem assolit una majoria independentista al Parlament, l’aspiració a una República Catalana és transversal, per damunt d’ideologies, orígens, llengües... No està gens malament. Tot el contrari: és meravellós.

I ells? Les seves actituds de menyspreu, de Goliat contra David, han passat a millor vida, i ara ja se’ns prenen seriosament. A la fi s’han cregut que anem de veres. Per això han apujat el to, per això lluiten entre capitostos per veure qui és més intransigent amb el problema catalán, que ara sí, ara ja verbalitzen que hi és. No l’entenen, però no el neguen. Es reuneixen en cimeres, fan declaracions institucionals, hi involucren la monarquia, parlen amb mandataris d’arreu del món, creen lleis fetes expressament... Saben que som imparables, i que creixem exponencialment. Som el riu que desborda la presa.

Hem arribat molt lluny, coi. Felicitem-nos-en, i quan ens decaigui la moral, contemplem el camí recorregut per nosaltres, i el rictus de nerviosisme d’ells. Esmercem els esforços a transmetre aquesta alegria i no gastem ni una caloria a desqualificar els que som a aquesta banda del somni. Respectem els ritmes de totes les formacions polítiques perquè aquesta és la forma que tenim de facilitar els acords. Ara ens toca aquest rol. Hi ha temps, de veritat, n’hi ha. Sé que a molts ens agradaria tenir ja resolta la República Catalana, però ningú va dir que hagués de ser fàcil. Hem fet una ruta llarga però encara no som a l’estació final. Ja se sap, els trens, en aquest país, van xino-xano.

No ho dinamitem tot amb l’escalfada d’un moment. Els insults no hi contribuiran. Tracem ponts d’entesa, posem-ho fàcil a qui ha de pactar. Els posicionaments de Junts pel Sí i de la CUP són legítims. Tots dos. Cadascú defensa els seus programes electorals, i d’això no els en podem culpar. Uns i altres han fet concessions, i uns i altres en faran més. Però no els pressionem més del compte. S’entendran. Trobaran una sortida. Tot continuarà endavant, i a Madrid, governi qui governi, mouran fitxa. Serà el moviment de qui fuig de l’escac i mat amb l’única finalitat d’allargar la partida. Serà una jugada inútil però ens portarà a temps difícils. Hem de saber-ho i estar disposats a no afluixar.

Tots serem necessaris. Eixamplem l’independentisme, que aquesta serà la nostra força. Creguem-nos que som la revolta dels somriures, de debò, no només perquè queda bé. Somriguem fins i tot quan se’ns demorin els anhels. Paciència. Relax. Suport mutu. Hem superat tants obstacles, tants, venim de tan lluny, tant, que no hi ha motius per creure que aquest serà un mur insalvable. I de tant en tant recordem aquell poema de Joan Brossa que celebrava la mort de Franco, perquè ara estem a punt de celebrar la naixença d’una república. La nostra república. Brindem, carai. Una abraçada, amor, i alcem la copa!

  • Comparteix