Que siguem París no vol dir que no siguem també moltes altres coses. Som París i som totes les altres víctimes de les atrocitats més grans que es puguin produir cada dia al món, evidentment. Però ves, també som humans. I els humans, per naturalesa, tendim a ser poques coses a la vegada.

Aquests dies el focus mediàtic s'ha centrat en París i les seves conseqüències. París, París, París. Nous sommes Paris, bàsicament. I aquesta monopolització periodística ha provocat que des de diversos àmbits s'hagi volgut doblar l'aposta reivindicant amb energia altres drames com el de Beirut, per exemple, que ha quedat tapat per l'allau parisenca. S'ha volgut recordar que Beirut també existeix, com Nigèria o Egipte. I s'ha volgut fer amb un to un pèl despectiu, criticant amb un punt de superioritat aquells que només centraven el seu dol en els atemptats francesos. Com si el dol per París anul·lés qualsevol altre dol.

No vol ser aquest un article contra ningú, només una simple reflexió. Una reflexió sobre si és realment sa i necessari entrar en una cursa per veure qui condemna més tragèdies i qui és més solidari amb les injustícies del món. Tots ho som. Tots condemnem Beirut. No cal perdre ni un minut més discutint-ho. Però no sempre tenim la informació concreta, ni el vincle cultural, ni el sentiment de proximitat que ens empeny a mobilitzar-nos extraordinàriament quan apareixen casos com el de París. I això no passa per una qüestió macabre de gustos, de menyspreu o de desinterès, sinó per una raó que sospito que va més lligada a la naturalesa humana.

París ha exaltat tothom especialment per tres motius que crec que resumeixen bé el fenomen. En primer lloc, la noticiabilitat del fet. Trobem inconcebible que en una ciutat moderna, lliure i civilitzada com París es pugui viure una catàstrofe com aquella. I això ens remou i ens trasbalsa. En segon lloc, el lligam cultural. S'ha atemptat contra Occident, contra una manera específica de viure, una manera que ens representa i que sentim pròpia. S'ha atacat, doncs, la nostra cultura. I finalment, la proximitat física i emocional. París és aquí, al costat. És on treballa el nostre germà, on estudia la nostra amiga, on vivíem nosaltres fa un any. És una ciutat propera, amiga. I en ser tan similar a la nostra capital, és també, a més, un avís. Avui París, demà potser Barcelona.

Per tots aquests motius –molt resumits– tendim a ser més París que no pas Beirut. Per raons sentimentals intrínseques, crec, a qualsevol persona humana. Perquè som així, i qui tenim al costat ens mobilitza més que qui tenim a 10.000 quilòmetres. I qui ens amenaça a nosaltres ens mobilitza més que qui amenaça a algú altre. Són mecanismes d'autodefensa que poden aparèixer fins i tot al més compromès de nosaltres. No té massa més explicació. És la història dels individus i de les cultures.

Hi ha persones que saben deslliurar-se d'aquest component més emotiu i poden estar igualment atents i compromesos amb altres realitats. I és tot un mèrit que jo, personalment, envejo. Si tots tinguéssim la capacitat de sentir-nos cridats a moure'ns per qualsevol mena d'injustícia, el món ja fa temps que seria meravellós. Però no tenim aquest do del tot desenvolupat, ens falta encara aquest sentiment universal. Un sentiment que dubto que algú pugui arribar a tenir mai del tot, per raons evidents d'informació, de temps, geogràfiques. És un objectiu pràcticament impossible.

És normal, doncs, que ens moguin sentiments propers, i aquesta normalitat no ens ha de fer sentir com autèntics despietats. Perquè al món sempre hi haurà causes desateses si totes depenen de nosaltres. Sempre.

Per això avui sembla que s'hagi de recordar que tots som Beirut. Perquè hi ha qui ho dubta quan no ho hauria de dubtar. Sí, som París. Som Beirut. Som tot el que no voldríem haver de ser. Però també som irremeiablement humans, amb tots els defectes que això comporta. I al final acabem movent-nos per allò que bonament podem, el que ens afecta de manera personal o el que ens impacta més per raons diverses. I no per això som menys solidaris ni menys humans. Al contrari. Això, precisament això, ens fa més humans que cap altra cosa.

  • Comparteix