Ahir vaig escriure un article en el qual expressava la profunda tristesa per l'estat actual del procés sobiranista i la ràbia per la immensa vergonya que ens estan fent passar els polítics de la CUP i de Junts pel Sí.

I avui he mirat cap a Espanya:

• I he vist Albert Rivera demanant perdó als extremenys per ser català.

• He vist el president del govern retransmetent un partit de futbol, des de l'emissora de l'església.

• He vist a Pedro Sánchez dir que no es pot parlar amb qui vol la independència.

• He vist la vicepresidenta del govern ballant, per quatre vots, en prime time televisiu.

• He vist a Carme Chacón venent la reforma de la Constitució Espanyola i del sistema de finançament com la solució miraculosa que convencerà els independentistes a Catalunya a desar l'estelada. Tot això sense preguntar-nos què és el que volem en realitat, naturalment.

• He vist com Jiménez Losantos (sí, el mateix que ens ha dit nazis, terroristes, sediciosos, immorals, i tot el que vulgueu) escollia Albert Rivera com el seu candidat preferit.

• He vist com el ministre d'interior ha exclòs el President de la Generalitat de les trobades on s'informa de la lluita antiterrorista.

• He vist com Soraya Sáenz de Santamaria, afirmava que a Catalunya podem menjar calent gràcies a la solidaritat d'Espanya.

• He vist com Mondero acusava Rivera de ser un drogoaddicte, he vist com Rivera lloava Kant sense haver-lo llegit, he vist com també Rivera vol canviar la llei perquè no es puguin xiular els himnes, he vist com el Partit Popular vol posar multes per penjar estelades i així reforçar la unitat d'Espanya.

• He vist un estat de pràctiques mafioses sense respecte per la separació de poders, on se sanciona la llibertat d'expressió. On manen els fills dels militars que signaren les sentències de mort franquistes, on hi ha ciutadans que (segons sembla) voten bé i d'altres que votem malament, on es penalitza totes les empreses i ciutadans d'un determinat territori si no voten a qui convé. He vist candidats, dels partits polítics majoritaris, podrits de fer pagaments en negre, d'amiguisme i de portes giratòries i parlant de signar, entre somriures còmplices, un (altre) pacte anticorrupció.

Tot això he vist, quan he mirat cap a Espanya. I encara he vist una altra cosa, els he vist a tots ells com ens miraven, han girat el cap des dels seus faristols electorals i castissos i ens han mirat, amb aquella displicència que gasten cap a la perifèria, cap a la pluralitat que desconeixen. Ens han mirat i han rigut. Primer una rialleta per sota el nas, però aviat els he pogut veure les dues fileres de dents i la campaneta. I jo no volia mirar-los perquè em moria de vergonya i ells continuaven descollonant-se. Cap al final, una mica de cua d'ull, m'ha semblat que algun d'ells fins i tot queia per terra panxa amunt, encara partint-se la caixa.

Polítics catalans: volíeu un mandat democràtic i us el vam donar. Si no us poseu d'acord ara, considerarem que haureu fracassat. Per tant, si no us poseu d'acord ara: marxeu, deixeu-ho córrer, no ens avergonyiu més. Tanqueu la paradeta. Plegueu.

  • Comparteix